Torre de l’aigua o torre de Cal Mingu

Les guerres i les successives epidèmies al llarg del segle XIX crearen un sentiment
d'inquietud que motivà moltes famílies dels voltants a traslladar-se a la vila. Alguns, amb
més possibilitats, fins i tot, preferiren traslladar-se a Barcelona, tot i mantenir i dirigir el
patrimoni de Sant Sadurní.

La Torre de la font del Mingo, a Sant Sadurní d'Anoia (Barcelona), fou una construcció bastida, just al peu de la font que li dóna nom, al 1873 en plena guerra carlina, la tercera i darrera guerra que va enfrontar els "carlins" contra el govern espanyol.

En realitat, es tracta d'una torre construïda per l'exèrcit governamental per fer front un possible assalt de la vila per part de les partides carlines.

La Torre datada del 1873 s'aixecà durant la tercera guerra carlina (1872-1875). Les  incursions i amenaces de les partides carlines obliguen a fortificar la vila i a construir nous panys de muralla i torres que protegissin els nous carrers.

De planta octogonal, respongué al traçat dels enginyers militars de l'Estat, alçant-la a una mida de tans sols 11,5 metres. A la part superior, conserva els merlets i el mur té un gruix de 5 pams que a la base s'eixampla fins a 7 pams. A la banda exterior, hi ha adossada una torreta de guaita amb espitlleres.

S'aprecia sota el revestiment el totxo com a material constructiu, tot i que la base està feta amb carreus de pedra irregulars. Reforçada amb una una torreta adossada amb espitlleres i merlets, ens recorda les antigues torres de guaita i, alhora, ens remet a una estratègia defensiva més pròpia de l'Edat Mitjana i Moderna, pensada més aviat per repel·lir una acció guerrillera, que no pas per derrotar els seus assaltants.

Es construí sobre terrenys cedits pels Formosa, a condició que un cop fos innecessària es retornessin els terrenys a la propietat o s'abonés un pagament per l'expropiació. Perduda la seva funció defensiva, es convertí en dipòsit d'aigua per a la font que hi ha als seus peus i que li dóna nom: la font d'en Mingo.

La torre és el darrer testimoni que resta de la segona muralla de la vila. El primer recinte  emmurallat arribava fins a l'extrem del carrer Cavallers, actual Escayola, però la vila va  continuar creixent fora muralla conformant el Raval i el carrer Montserrat.

Al març de 1874 els carlins envaeixen el municipi. Entre altres coses ordenen enderrocar les fortificacions. El novembre del mateix any la columna de l’exercit liberal del Penedès, per ordre del comandant militar, restitueix l'Ajuntament.

Es procedeix a continuar la fortificació de la vila, segons les ordenances anteriors a la invasió, i amb operaris del segon batalló de sapadors i els homes de la vila s'aixeca el que havia estat derruït en temps del govern carlista. Fou en aquest moment quan es construeix la torre que actualment es conserva.

Aquarel·la del 1862. Jaumer Mir Molins

Una altra construcció que fou enderrocada quan s’inicià la urbanització de l’espai comprès entre els carrers Mestre Torelló, Girona i la carretera de Sant Quintí, fou una torre fusellera de planta circular que també va servir per a la defensa de la Vila.

http://www.vegueries.com/monografics/cast_torreCAT.asp

Context històric

El segle XIX, un segle inestable

El segle XIX és un segle de gran inestabilitat política i social. L’Estat Espanyol es veu immers en diferents conflictes bèl·lics. La Guerra del Francès, la independència de les colònies americanes, les lluites entre liberals i absolutistes, les reivindicacions camperoles i obreres les guerres carlines són els principals conflictes que aniran marcant el segle XIX espanyol.
A més diverses crisis econòmiques van castigar la població amb períodes de fams i epidèmies.

Aquesta inestabilitat va provocar un comportament de replegament de la població en nuclis urbans i la fortificació de viles i pobles.

Les guerres carlines

Context

El "conflicte carlí" tingué unes arrels dinàstiques, una disputa entre dues branques dels Borbons enfrontades pel tro d'Espanya arran de la derogació de la Llei Sàlica (lleis promulgades a principis del segle VI pel rei Clodoveo I) al 1830 (amb la Pragmàtica Sanció), que permeté a Ferran VII transmetre la corona a la seva filla (la futura Isabel II), en lloc del germà, l'aspirant Carles Maria Isidre, qui no dubtà a fer seves les proclames més reaccionàries a favor del restabliment de l'absolutisme monàrquic: Déu, Pàtria i Rei.

D'entrada pot resultar contradictori pel curiós o l'investigador actual constatar que les comarques d'interior de Catalunya més pobres (Alta Segarra, Solsonès, Berguedà, La Garrotxa, etc), fessin costat al carlisme, enfront les comarques més dinàmiques, vinculades a la producció i exportació vitivinícola, de tradició més liberal.

Absolutistes contra liberals

Però darrere d'aquest conflicte hi hagueren causes més profundes que, més enllà de les proclames reaccionàries favorables al restabliment de l'Antic Règim (règim senyorial, terme que els revolucionaris francesos van emprar per designar pejorativament el sistema de govern anterior a la Revolució Francesa de 1789, la monarquia absoluta de Lluís XVI, i que es va aplicar també a la resta de les monarquies europees amb un funcionament similar), aconseguiren arrossegar la pagesia més pobra a la causa carlina: els efectes perjudicials que el capitalisme salvatge havia causat al medi rural, com ara la privatització de terres, boscos i pastures comunals.

Les tres guerres carlines

Les tres guerres carlines  es succeeixen al llarg del segle. La primera comença amb un problema successori a partir de la mort de Ferran VII i al fet que la seva successora, la seva fila Isabel II, tingués tres anys. La reina Maria Cristina, esposa de Ferran VII, va assumir el paper de regent durant la minoria d'edat de la seva filla.

Aquesta situació va provocar l’aixecament dels partidaris de Don Carles, germà del rei i aspirant al tro d’Espanya, que no reconeixien els drets d'Isabel, abocant el país a una guerra civil, la primera guerra carlina (1833-1840). Per poder fer-los front, Maria Cristina buscà l'aliança amb els liberals.

Liberals i carlins representen dos models d’Estat i de societat diferenciats:

La primera guerra carlina acabarà finalment, amb el conveni de Bergara entre els generals Espartero (isabelí) i Maroto (carlí), tot i que el carlisme va ressorgir durant el segle XIX en diverses ocasions, fins al punt que hi va haver dues guerres carlines més (1846-1849 i 1872-1876).

Els carlins van aglutinar en el seu moment sectors diversos de la societat catalana empesos, uns, pel descontent amb les noves formes de poder polític i, els altres, per la desesperació de veure’s en la misèria o en la ruïna a causa del progrés.

I és en aquest context que les tres guerres civils que van protagonitzar els carlins durant el segle XIX constitueixen un fet de primera magnitud per entendre la història del nostre país.

Els carlins

Els carlins i les guerres que van provocar constitueixen un fet molt complex i divers que va molt més enllà d’un simple conflicte dinàstic.

El moviment carlí a Catalunya tampoc no s’explica únicament com un simple moviment de forces reaccionàries que s’oposaven als corrents liberals, a l’estil d’altres moviments legitimistes de l’Europa del segle XIX.

Els carlins són això i també, a Catalunya, un moviment popular i social que sorgeix com a oposició a un corrent imparable de canvi protagonitzat pel progrés tecnològic, el sorgiment del capitalisme industrial, l’arraconament dels vells models de producció, el capgirament de les velles estructures de poder. I al costat de tot això, hi ha un fenomen que no es pot ignorar: la catalanitat del moviment.

Els carlins també representen la reacció davant d’un govern central que es veu com a estrany, d’uns impostos abusius que no es volen satisfer, d’un sistema de quintes que arruïna les famílies.

http://oslo.geodata.es/stsadurnia/textos/arquitectonic/1.pdf
Gómez Cacho, Xavier y Jaume Reula Biescas. Historia 4t Ciències Socials. Barcelona: Cruilla, 2008
Romero, Sebastián. La Torre "carlina" de la Font del Mingo. 2 de novembre de 2012
http://retallshistoria.blogspot.com.es/2012/11/la-torre-carlina-de-la-font-del-mingo.html
Grau, J. Carlinades: El “Far West” a La Catalana. Cossetània Edicions, 2007 http://books.google.es/books?id=cY3FeeZ-46oC
www.catalunya.com