| L’Alt, l’Ample i l’Agut El rei Carol I va convocar el jove príncep i li va dir: - Fill, aviat seràs Carles II, però si volem que hi hagi un Carles III, t’hauries de casar, no sé si m’entens. I és que el jove príncep no mostrava cap entusiasme pel matrimoni. Així que el rei va continuar: - Aquí tens aquesta clau. Puges a la torre nord i ja em diràs què hi trobes. El jove príncep va obeir. Es va enfilar fins al capdamunt de la torre nord i hi va trobar una porta que no havia vist mai. La clau hi engalzava com un guant, de manera que el príncep va fer cap a una sala rodona il·luminada per onze finestrals. Cada finestral era un vitrall i cada vitrall era el retrat d’una princesa, l’una més bonica que l’altra. El jove príncep es va quedar (bocabadat). Les princeses van prendre vida i van començar a somriure i a coquetejar amb el jove príncep. Hi havia, però, un vitrall cobert per una cortina de vellut, el príncep la va apartar i va veure el retrat de la princesa més bonica que havia vist mai a la seva vida. Però a diferència de les altres, aquella princesa tenia un posat molt trist. El príncep es va quedar (bocabadat) totalment enamorat. Va córrer escales avall. Darrere seu van desaparèixer la porta i la cambra. - Pare, he trobat la princesa de la meva vida. Quan el pare va saber quina era la candidata va bramar: - Fill, tu em vols fer ballar el cap! T’he donat a escollir les dotzes princeses més boniques del món i justament has triat la princesa Kàtia. Fa un any que ha desaparegut i ningú no en sap res. Així que t’enamores d’una altra! Però el príncep va insistir: - No, pare, és la dona de la meva vida. - Molt bé. Et dono un any perquè la trobis i l’enamoris, però si d’aquí a un any no la trobes, et casaràs amb qui jo digui i no podrà ser cap de les que t’he presentat perquè les has menyspreuat. El príncep va començar d’immediat el seu viatge amb el seu cavall. Va recórrer tot el país i un altre país i un altre i un altre i un altre, però quan preguntava per la princesa Kàtia portes i finestres eren tancades, scrom! Ningú no en sabia res. Just quan començava a complir-se el termini d’un any, el príncep va sentir la veu d’un home que venia des de dalt. - Senyoret! Senyoret! - Eh! - Senyoret! El que li parlava era l’home més alt del món: - Li faria res que féssim camí junts? - I per què hauríem de fer camí junts? - Oh, jo li podria fer algun servei, senyoret. - Algun servei? Quina mena de servei? - Senyoret, jo puc caminar quilòmetres amb una sola gambada. - Ah, molt bé, farem el viatge junts. - Senyoret! - Eh? - Ens podria acompanyar el meu amic l’Ample? - L’Ample? Qui és l’Ample? - Sóc jo, senyoret! - Eh! Qui li parlava era l’home més rodó del món. - I per què ens hauria d’acompanyar l’Ample? - Oh,senyor, jo sóc capaç de beure’m tota l’aigua i empassar-me el vent més arrauxat. - Ah, molt bé, farem camí junts. - Senyoret! - Sí, què? - Ens podria acompanyar el meu amic l’Agut? - L’Agut? Qui és l’Agut? - Sóc jo, senyoret! - Eh! Qui li parlava era un home que tenia els ulls més blaus i penetrants del món. - I què sap fer l’Agut? - Senyor, jo puc veure més enllà de les muntanyes i dels mars, puc veure fins i tot el pensament. - Ah, doncs, mmmmolt bé, molt bé, farem el viatge tots plegats. Algú de vosaltres sap on para la princesa Kàtia? L’Agut el va mirar fixament i va veure a través d’ell el record de la princesa tal com l’havia vist al vitrall. Després va mirar al seu voltant. - És allà, més enllà d’aquella muntanya, en el palau d’un bruixot que la té segrestada. L’Alt va agafar el príncep amb el seu cavall, l’Ample i l’Agut i amb quatre gambades ja eren a palau. Quan van entrar, es van quedar molt sorpresos, perquè hi havia un munt de gent petrificada. De sobte van sentir un tro i va aparèixer per la porta el bruixot amb la jove princesa. - Sé que heu vingut a buscar la princesa Kàtia. Us sotmetré a una prova. Si demà al matí heu trobat on l’he amagada, serà vostra. Si no, us convertiré a tots en estàtues de pedra, ha, ha, ha! De nou un tro i van desaparèixer el bruixot i la princesa. El príncep i els seus companys estaven tan cansats que es van adormir de seguida, i l’endemà a trenc d’alba el príncep es va despertar desesperat: - Ah! No ens hem posat a buscar la princesa i és a punt de fer-se de dia! Sense esperar els seus companys va començar a recórrer tot el castell per trobarla. L’Agut va mirar al seu voltant i va dir: - Ah! És allà. L’ha deixada en una illa enmig d’un llac. Quatre gambades i van arribar al llac. L’Ample es va posar a beure tota l’aigua del llac. Dues gambades més i eren a l’illa, agafen la princesa, sis gambades i ja són a palau. just en el moment en què entrava el bruixot. - Oh! Quan el bruixot va veure que la princesa havia estat rescatada va fer un crit, aaaaaaaaaaaaah!, i es va convertir en un núvol i abans que fugís per la finestra l’Ample, hop!, se’l va empassar. Just aquell dia es complia el termini d’un any que havia donat el rei perquè trobés la jove princesa. L’Alt agafa el jove príncep amb el cavall, l’Ample i l’Agut i deu gambades i ja són a palau, just a temps. Perquè el rei havia trobat la candidata, una mena de nina de porcellana insuportable. El jove príncep: -Ah, ah (cansat), pare, mira, he trobat la princesa Kàtia. El rei va dir: -Molt bé, us podeu casar. I així va ser. El príncep Carol i la princesa Kàtia es van casar. Que se sàpiga mai no s’han discutit. L’Alt, l’Agut i l’Ample recorren el món i que se sàpiga encara el volten. La Princesa del Pèsol Aquell jove rei era tan exigent que passava per maniàtic. Tot al seu voltant havia de ser perfecte. El seu palau havia de ser perfecte, els mobles del seu palau havien de ser perfectes, els seus criats havien de ser perfectes, els seus ministres, per descomptat, havien de ser perfectes, els seus soldats també, els seus cavalls, els seus gossos, els seus gats, les seves gallines, els seus galls, tot havia de ser perfecte. Fins i tot la meteorologia havia de ser perfecta. Aquest nivell d’exigència l’aplicava també a les seves relacions i per això el jove rei no es casava ni a la de tres. L’una perquè trobava que era massa vulgar, l’altra perquè trobava que era massa tibada, l’altra perquè trobava que era una bleda assolellada, l’altra perquè trobava que era una esbojarrada, l’altra perquè trobava que era massa intel·ligent per ell i en general perquè cap d’elles acomplia la virtut que havia de tenir una princesa autèntica: ser delicada com una flor. A força de rebutjar candidates el jove rei anava per solter. I vet aquí que una nit, una nit de llamps i trons, uns trucs a la porta despertaren tot el palau. Bum, bum, bum, bum, bum! Els criats corren a mig vestir amb els seus canelobres, obren la porta i a la intempèrie, aguantant la tamborinada, es troben una joveneta xopa de dalt a baix. Els seus cabells molls queien pesadament sobre les seves espatlles, el seu vestit estava rebregat i tacat de fang i del seu nas queien gotes de pluja. Dep, dep, dep, dep, dep. - Bona nit -va dir-. Sóc una princesa i vull conèixer el rei. Tenia l’aspecte menys indicat per ser presentada a un rei tan exigent. Tot i així els criats van obeir i la van acompanyar fins a la sala del tron. Quan el rei la va veure va arrufar el nas. Buf! - No us equivoquéssiu pas. Sóc la princesa més delicada que hi ha damunt la capa de la terra. “Ah, sí?”, va pensar el rei. “Això ja ho veurem...” La princesa va prendre un bany i després va sopar amb el rei. S’havia utilitzar els coberts, actuava amb molta elegància. El jove rei va començar a interessar-se per aquella joveneta. - Com heu trobat el bany? - L’aigua una mica massa calenta. - Ah. I us agrada el sopar? Es va eixugar els llavis amb el seu tovalló i i va parlar: - El primer plat l’he trobat un pèl massa salat, la carn estava crua i les postres massa dolces. Aquella princesa era exigent de debò. El rei va tenir una pensada. “Ara esbrinarem si és una princesa delicada o no”. - Senyora, mentre escolteu música faré que preparin la cambra. - Molt bé. Va fer que els criats posessin al llit un pèsol, i damunt d’aquest pèsol un matalàs i un altre i un altre i un altre, fins a 12 matalassos, i damunt d’aquests matalassos una flassada, dues flassades, tres flassades, fins a 12 flassades. Quan la cambra va estar enllestida la princesa hi va anar a dormir. Al matí següent el rei l’esperava al menjador amb una certa impaciència. Quan va aparèixer, la princesa tenia un aspecte lamentable. - I doncs? Què us ha passat? - Que què m’ha passat? Vos sou l’home més exigent del món, però el vostre llit no és del tot perfecte. - Ah no? - No, no he pogut aclucar l’ull. Hi havia alguna cosa sota el matalàs, m’ha semblat que era un pèsol, que m’ha molestat tota la nit. El rei va quedar esbalaït. Aquella princesa sí que era delicada de debò. Ràpidament li va demanar matrimoni i a partir d’aquell dia la pobra princesa no pot dormir perquè el rei ronca com un porc. Grrr! Grrr! Les tres cabretes Al vessant de la muntanya on vivien les tres cabretes, la cabreta petita, la cabreta mitjana i la cabreta grossa, no hi tocava mai el sol. Per tant, no hi creixia l’herba. Les tres cabretes, la cabreta petita, la mitjana i la grossa, passaven fred i fam. Sota la muntanya s’estenia un prat verd on sempre tocava el sol. L’herba era grassa, sucosa, estava ple de flors i papallones . Per què les tres cabretes no menjaven aquella herba? Per una raó molt senzilla: entre el prat i la muntanya corria un riu i l’únic punt per on es podia travessar era un pont. Aquell pont era propietat d’un follet molt malcarat i no deixava que hi passés ningú. Les tres cabretes, desesperades pel fred i la fam, van decidir ser valentes i creuar el pont. - Com ho farem? -va dir la mitjana. La petita va dir: - Jo m’ofereixo voluntària. Seré la primera, d’acord? La cabreta va baixar per la muntanya i d’un salt es planta al camí i del camí al pont. Clic cloc clic cloc clic cloc clic cloc. I de sota el pont apareix el follet. Grr! Era un follet molt lleig. Tenia un nas molt gran que es movia quan s’enfadava. - Grrr! Qui és que fa clic cloc clic cloc clic cloc en el meu pont? La cabreta molt espantada diu: - Sóc jo, la cabreta petita. - Grrr! Doncs et menjaré! - No, per favor, darrere meu ve una cabra una mica més grossa. Grrr! El follet es posa a pensar: “Si aquesta cabreta me la menjo ara, no tindré gana per menjar-me la que és una mica més grossa. Per tant, la deixaré passar”. - Pots passar! Clic cloc clic cloc clic cloc clic cloc clic cloc. Darrere la cabreta petita apareix la cabreta mitjana. Clic cloc clic cloc clic cloc. - Grr! Qui és que fa clic cloc clic cloc clic cloc en el meu pont? - Sóc jo, la cabreta mitjana -diu la mitjana molt espantada. - Grrr! Doncs et menjaré! - No,no, per favor, darrere meu ve una cabra que aquesta sí que és grossa de debò. Grrr! El follet es posa a pensar: “No m’he menjat la petita per poder-me menjar la mitjana. Si ara em menjo la mitjana no em podré menjar la grossa. Val més una cabra grossa que no pas una mitjana”. - Molt bé, pots passar! Clic cloc clic cloc clic cloc clic cloc clic cloc clic cloc clic cloc. Ara apareix la cabra grossa. Clim clom clim clom clim clom. - Grrr! Ah, ah, ah! Qui és que fa clinc clonc clinc clonc clinc clon en el meu pont? - Sóc jo, la cabra grossa. - Ah, doncs et menjaré! - Ah, sí? La cabra grossa fa unes passes enrere com si estigués espantada però posa el cap, agafa carrera 1i bum! topada amb les banyes. El follet tsssssssiu! va anar a parar a l’altra banda de la vall. A partir d’aquell moment la cabreta petita, la cabreta mitjana i la cabreta grossa no passen fred i mengen herba cada dia. 1 embranzida El sabater i els follets Aquell sabater i la seva dona passaven moltes penalitats. Ell era un bon artesà, possiblement construïa les millors sabates de la ciutat, però per desgràcia la seva botiga no era coneguda. A força de malvendre el material es va quedar sense pell per construir sabates. Aquell dia, per exemple, només li quedava pell per construir un parell de sabates. Quan l’home es disposava a clavar el tacó 2 de la sabata dreta se li va girar el clau i plac! El martell va picar-li el dit gros. - Ah! - No reneguis!- va dir la seva dona. - Mira, mira. M’ha quedat el dit com un botifarró. - Deixa’m mirar. És cert, això té molt mal aspecte. Avui no podràs continuar treballant. Anem a dormir, demà serà un altre dia. Al matí següent el sabater va córrer cap a la botiga perquè volia acabar aquell parell de sabates, però es va quedar molt sorprès quan va descobrir que les sabates ja estaven perfectament acabades. - Dona, has fet tu les sabates? - Sí home! Em passo tot el dia treballant com una negra, vaig al mercat, faig el menjar, faig la bugada i a sobre vols que faci sabates? - Però mira, dona, estan acabades. 2 taló - Oh! Vés a saber què haurà passat! Tan bon punt les van posar a l’aparador un cavaller que passava pel davant es va quedar profundament enamorat de les sabates. - Oh! Quines sabates més elegants i boniques! Va entrar dintre la botiga. - Senyor sabater, senyor sabater, si us plau, vengui’m aquestes sabates. - Com? - Que em vengui aquestes sabates. Són, són, són impressionants, han de ser meves, han de ser meves, han de ser meves. - Molt bé. - Digui’m el preu, digui’m el preu. El que vostè vulgui. El sabater, atabalat pel que havia passat, va aventurar qualsevol preu.3 Després va pensar: “Me’n penediré, perquè acabo de dir una xifra massa grossa”. Ah, però el cavaller no va discutir i li va pagar exactament el que li demanava. Ara tenia diners per comprar material per construir dos parells de sabates. Quan es disposava a tallar la pell, se li va escapar el ganivet. - Sssst!, Ah! - No reneguis! -li va dir la seva dona. - Mira, m’he tallat el dit. - Deixa’m mirar. Oh, vaja, sí, un bon tall. Avui no podràs treballar. Anem a dormir, demà serà un altre dia. L’endemà el sabater es va trobar que els dos parells de sabates estaven perfectament acabats. - Dona, has fet tu les sabates? - Sí home! Treballo com una negra, em passo tot el dia comprant, fent la bugada, fent...per què? Estan acabades? - Sí, mira, estan acabades. - Oh, vés a saber què haurà passat. Quan van posar les sabates a l’aparador, dues senyoretes es van posar a cridar molt excitades: - Oh! T’has fixat? Són ideals per a la Marta i han de ser meves, aquestes sabates han de ser meves. T’ho juro, han de ser meves, si no em moriré, ah! Que maques són aquestes sabates! Van entrar a la botiga. - Senyor sabater, senyor sabater, per favor, vengui’ns aquestes sabates. El preu que sigui, no importa. T’ho juro, han de ser meves. El sabater, atabalat per les senyoretes, va dir un preu caríssim, però les senyoretes van pagar religiosament el que el sabater demanava. Ara tenia diners per comprar material per fer uns... sis parells de sabates. Però aquella nit van decidir que averiguarien4 quin era el misteri d’aquelles sabates inacabades al vespre i acabades al matí. Es van amagar darrere d’un armari, i a toc de mitjanit uns follets es van enfilar al mostrador5 i en silenci van acabar aquells sis parells de sabates. Al matí següent la ciutat semblava que havia embogit. La gent va entrar a la botiga abans de donar temps que obrissin la porta. Tothom es barallava per les sabates. - Aquestes sabates són meves! - No!, són meves! - Perdoni, ahir me’n vaig comprar un parell per a mi i ara en vull un parell per a la meva germana! La gent es barallava, van desaparèixer les sabates en un tancar i obrir d’ ulls. Ara el sabater i la seva dona nedaven en l’abundància, tenien diners per tirar endavant el negoci tots els anys que volguessin. Però aquell dia van pensar que havien de recompensar aquells treballadors anònims. En comptes de fer sabates es van dedicar a fer vestits i sabatetes per a aquells follets que, a la nit anterior, ells havien vist que anaven molt mal vestits i molt malgirbats. Quan a toc de mitjanit van aparèixer els follets i van veure els seus vestidets perfectament plegats i les sabates ben ordenades es van posar molt contents i van començar a cantar: Naranaranarana! I es van passar tota la nit fent sabates, cantant i ballant. A partir d’aquell dia, els follets no van tornar en aquella sabateria, però al sabater i a la seva dona no els feien cap falta, perquè les seves sabates es venien pertot arreu. Aquestes, per exemple. L’aneguet lleig La mare ànega covava els seus ous a la vora del llac. Qüec, qüec, qüec, estava impacient per conèixer els seus aneguets. Un dia van començar a trencar-se els ous i el prat es va inundar d’aneguets que corrien pertot arreu. Que orgullosa estava la mare ànega! Però vet aquí que hi havia un ou que encara no s’havia trencat. Mm! La mare ànega, tossuda, va decidir que covaria aquell ou perquè nasqués aquell aneguet. Qüec, qüec, qüec. Un dia més tard l’ou es va trencar. L’aneguet que va sortir era de color cendra, una mica més gran que els seus germans i molt lleig. Oh! La mare ànega no va dir res per prudència. Tota la família s’endinsa dintre de les aigües del llac, xipollegen, juguen, fan bromes, l’aneguet lleig al darrere d’ells. Qüec, qüec, qüec, però els seus germans no volen saber res d’ell, ni la mare vol saber res d’ell. - Qüec! Vés-te’n d’aquí, no pots ser fill meu! Que no veus que ets molt lleig? Ets molt lleig! Plac! Cop de bec. L’aneguet surt mig atontat 6 de l’aigua, qüec, qüec, qüec, i decideix buscar la seva família. Veu una colla de pollets molt entremaliats que juguen, bi bi, bi, bi, bi, bi, bi. Ell, molt animat, també vol jugar, qüec, qüec, però apareix la mare gallina, coc, coc, coc. - És impossible que siguis fill meu, que no veus que ets un aneguet? I molt lleig, per cert! Plac! Cop de bec. L’aneguet busca la família pertot arreu i veu unes guatlles que travessen el camí, i va al darrere d’elles, qüec, qüec, qüec, qüec, qüec... però la mare guatlla es gira i fa: - Tu no pots ser fill meu. No veus que ets un aneguet? I molt lleig, per cert! Plac! Cop de bec. Uh! El pobre aneguet veu uns garrins. “Bé, aquests almenys no tenen bec.” Se’n va al seu darrere, oing, oing, qüec, qüec, qüec. La mare garrina: - Ui! Ui! Oing! Que no veus que no ets un garrí? Ets un aneguet i molt lleig, per cert. Plac! Cop de guitza. El pobre aneguet no vol buscar més. Troba un esclop abandonat i decideix convertir-lo en casa seva. Allà s’arrauleix i passa el temps. És aquell esclop el que li dóna la mesura del pas del temps. Perquè a la primavera l’aneguet ha crescut i ja no hi cap. Just aquell dia una família de cignes baixa volant des del cel, llisca sobre les aigües del llac. L’aneguet els mira embadalit, “tan de bo jo fos tan bonic com ells!” I vet aquí que veu reflectida la seva imatge a les aigües del llac. Oh! Ara, com en un espill, veu un cigne que és ell mateix. - Sóc un cigne. La mare ànega havia covat per error l’ou d’un cigne. La mare cigne el crida des de l’aigua: - Eng! Vine, t’esperava. L’aneguet lleig ara convertit en cigne s’uneix a la seva família i junts lliscant desapareixen cap a l’horitzó. Aquest aspecte és el que tenen els oni. Els oni són uns dimonis del Japó, no són tan ferotges com aparenten però la gent no ho sap. Són lladregots, terroritzen els camperols, rampinyen tot el que troben: els roben les collites, els ramats, les joies i els teixits. Durant un època van terroritzar tota una regió del Japó. Justament en aquella regió vivia un matrimoni d’ancians que no tenien fills, s’estimaven moltíssim però no eren feliços, perquè ells haurien volgut tenir descendència. Un dia la velleta rentava roba al riu, i de sobte sent una enorme esquitxada a prop seu. Xuf! Sorpresa, veu avançar cap a ella un préssec enorme, rosat que llisca aigües avall. El préssec s’atura als seus peus. La velleta l’agafa i se l’endu a casa per compartir-lo amb el seu marit. Els dos vellets es disposen a menjar-se el préssec i de sobte s’obre per la meitat. Crac! I dins el pinyol, com si fos el seu bressol, hi ha un nadó. Quanta felicitat! Ara tenien un fill, allò que havien esperat tant! Li van posar Momotaro, que vol dir el nen del préssec. Quan en Momotaro va complir vuit anys, va parlar així als seus pares: - Pares, vull acabar amb el terror dels oni. Aniré a conquerir l’illa on viuen. - Oh, no, no, tu ets l’únic fill que tenim. Et podria passar qualsevol desgràcia. - Fill, no ens aniràs a deixar 7 sols, oi? - Mare, pare, és el meu deure. - I què podem fer per tu? - Prepareu boletes de mill, que es diuen kividango. Són molt nutritives. La velleta va començar a preparar kividangos, molts kividangos perquè el viatge havia de ser molt llarg. El vellet va fer un rètol on hi posava escrit: el millor del Japó. Quan en Momotaro es va presentar davant els seus pares amb les seves catanes - les catanes són unes espases molt esmolades dels guerrers japonesos - els dos vellets van cridar d’admiració: - Oooh! Era ben bé la imatge d’un samurai. Els vellets se’n van acomiadar amb una reverència i el Momotaro els va fer una reverència i va partir cap al seu destí. Quan ja portava un dia de viatge es troba un gos que badallava a ple sol. - Uau! On vas, tu, tan valent? - Sóc el Momotaro. Vaig a conquerir l’illa dels oni. - Uau! Si em dónes un kividango t’acompanyaré. - Fet! Van continuar el camí plegats. Un dia més tard es troben una mona enfilada dalt d’un arbre. - Uuhuhu! On, on, on aneu tan valents? - Som el Momotaro i un gos que anem a conquerir l’illa dels oni. - Si em doneu un, un, un kividango també us, us acompanyo. Li van donar un kividango i van continuar el viatge plegats. Un dia més tard es troben un paó. - Ohoho. On aneu tan valents? - Som el Momotaro, un gos i una mona que anem a conquerir l’illa dels oni. - Ohoho, si em dónes un kividango jo també us acompanyaré. I tots quatre van seguir fins al mar, allà es van enfilar dalt un vaixell i van començar un viatge marítim per arribar a l’illa on vivien els oni. Dos dies més tard van veure l’illa que s’alçava a l’horitzó. Quan van veure l’illa no van poder reprimir la seva excitació: - Ooh! Mireu, allà, l’illa dels oni! - Oohoho! - Uhuhu! - Uau, uau, uau! Quan els oni van sentir aquella cridòria es van aterrir. Quan els quatre guerrers van arribar a la platja tots els oni van caure de genolls i els van fer reverències. El cap dels oni, oiojopojo motocosodo, parlava un japonès detestable. Això volia dir que es rendien i que tornaven el botí que havien rampinyat durant tants anys. Els quatre guerrers van carregar el vaixell i van tornar a la seva terra. I es van entretenir repartint pels pobles el botí que els havien robat. Els vellets esperaven amb impaciència, però sabien que el seu fill havia triomfat en aquella tasca. Quan van entrar a casa seva els quatre guerrers, els avis van somriure amb satisfacció i els quatre guerrers van fer una reverència de respecte. L’home de pa de gingebre La senyora Ginger i el senyor Fred són un matrimoni gran que no tenen fills. Són molt feliços, s’estimen molt i potser per això no han parlat mai d’aquest tema. Un dia que feia molt de fred la senyora Ginger va decidir fer un te i fer unes galetes de gingebre per al seu marit. - Fred! - Sí, Ginger? - Estic preparant un te i unes galetes de gingebre perquè avui fa molt de fred. - Sí, Ginger? - Dic que avui fa molt de fred. - Sí, Ginger. Potser perquè tenia els pensaments posats en què era una pena que un matrimoni tan ben avingut no hagués tingut fills, la senyora Ginger, sense adonar-se’n va donar forma d’home a una galeta de gingebre. - Oh! Que curiós! Trenta minuts més tard les galetes ja eren cuites. Tan bon punt les va treure del forn l’home de gingebre es va posar dret. - Oh! Que curiós! Va fer una salutació i va arrencar a córrer. - Fred! - Sí, Ginger? - L’home de gingebre s’ha posat a córrer! - Vols dir, Ginger? - Sí, mira! El senyor Fred va plegar el diari i va contemplar astorat un home de gingebre que travessava a tota velocitat el saló. Uh! El senyor Fred i la senyora Ginger es van posar a córrer darrere l’home de gingebre. - Atura’t, atura’t! Però l’home de gingebre no en feia cas: -No! No penso pas aturar-me. Sóc un home de gingebre i el que voleu és menjarse’m! L’home de gingebre va creuar per davant el pati d’una escola. Els nens el van descobrir: - Ei! Mireu! Mireu! Un home de gingebre! Eh!, home de gingebre, atura’t! - No , sóc un home de gingebre i el que voleu és menjar-se’m! L’home de gingebre va passar per davant d’una vaca i el seu vedell. - Muu! Atura’t! - No! Sóc un home de gingebre i el que voleu és menjar-se’m! Tots el perseguien, però res no el podia aturar. Una cosa el va aturar: un riu. L’home de gingebre es va posar molt nerviós. Si hagués tingut dents s’hauria menjat totes les ungles. - No puc pas creuar el riu, sóc una galeta, l’aigua m’estovarà i em desfaré. Quan ja es donava per perdut, sent una veu amiga al seu darrere: - Si vols jo et puc ajudar a creuar el riu. L’home de gingebre es gira i uh! Una guineu. - No t’amoïnis, a les guineus no ens agrada el gingebre. Vinga, agafa’t a la meva cua. L’home de gingebre s’arrapa a la seva cua just a temps, perquè en aquell moment arribaven els seus perseguidors: la vaca i el seu vedell, els nens de l’escola i la senyora Ginger i el senyor Fred. Des de la seguretat de la cua de la guineu, l’home de gingebre els va fer un bon pam i pipa. Uns instants més tard la guineu li diu: - Aquí l’aigua és una mica més profunda. Potser que per seguretat hauries de pujar a la meva gropa. L’home de gingebre s’instal·la còmodament a la gropa de la guineu. Uns segons més tard la guineu torna a parlar: - Aquí l’aigua encara és una mica més profunda. Potser que per seguretat hauries de pujar al meu cap. L’home de gingebre s’enfila pel clatell de la guineu i s’agafa com pot a les dues celles de la guineu. La guineu, una mica tibada, diu: - Aquí l’aigua és més profunda. Mira, hauré d’aixecar el cap, de manera que per seguretat potser t’hauries d’enfilar dalt del meu morro. L’home de gingebre s’enfila pel morro de la guineu i dalt del morro es posa dret lluitant contra el vent. Just en aquell moment la guineu fa un cop de cap, agafa l’home de gingebre i de l’home de gingebre no se n’ha sentit a parlar mai més. Perdó (menjant la galeta). Val més ser savi que tenir força - A la selva aquell dia l’enrenou era considerable. A la selva sempre hi ha xivarri, però aquell dia era extraordinari. Al matí els lloros havien anunciat assemblea, assemblea, assemblea, assemblea, i la selva es va omplir de crits, d’imprecacions de famílies que es discutien les unes amb les altres, que recordaven fets passats, au, au, ai, ai. La culpa d’aquest enrenou el tenia Bagh Singh. Bagh Singh era un tigre ferotge i famolenc que havia aparegut de sobte a la selva i havia començat a fer estralls entre totes les famílies. No hi havia dia que una família no plorés la pèrdua de dos, tres fins a cinc membres. Per això tots els animals, oblidant les seves diferències, s’havien reunit per mirar de trobar-hi una solució. Hi van haver opinions de tota mena, algunes prou esbojarrades. Un ratolí, per exemple, va dir: - I si li poséssim un picarol al tigre? - Oing! - li va respondre el porc senglar -. Si no us en vau sortir amb el gat, amb menys raó us en sortireu amb el tigre. - Oh, bé, cadascú és lliure de donar les seva opinió o no? Després de molt d’enrenou van arribar a una solució més o menys dolorosa. Van decidir pagar un impost al tigre, a Bagh Singh, en forma d’un membre de cada família, per torns, és a dir, cada família sacrificava un dels seus membres perquè el tigre deixés en pau la resta. I així van anar desfilant els membres més vells, els malalts, fins que arribà el torn a la família de les guineus. La guineu petita va dir: - Jo no vull que s’emportin l’àvia. Ja hi vaig jo com a voluntària. Ningú no l’hi va discutir. I la guineu va anar fent camí cap al cau del tigre i s’entretenia collint fruits secs, coses bones per a menjar. Quan va arribar al cau del tigre, Bagh Singh la va rebre amb un bramul: - Arg! Com és que m’han portat una guineu tan petita i esquifida? - Oh, bé, així són les coses, però he portat una mica d’ aperitiu per compensar. Ah! I el tigre va començar a menjar l’aperitiu en forma de fruits secs. Nyum! I mentre el tigre menjava la guineu reia per sota el nas. - Arg! De què rius? - De res, de res, de res, de res, de res. Arg! Nyum, nyum! - Hi, hi, hi. - Arg! Es pot saber de què rius? - De res, de res, de res, de res. - Nyum, nyum! - Ha, ha, ha, ho, ho. - Es pot saber de què rius? - De res. És que... no passa res, no passa res, no passa res. - Si no m’ho dius ara mateix ho pagaràs molt car. - Ehem, és que ha arribat a la selva un altre tigre, però és molt més ferotge i està molt més famolenc que vostè. Hi, hi, i ara totes les famílies li pagaran a ell l’impost en comptes de pagar-lo a vostè. - Què dius ara! On és aquest tigre? - Ah, no, no li puc pas dir perquè si li dic ell prendrà represàlies. - Jo també prendré represàlies amb tu. - Però, però, però si se’m menjarà de tota manera... - Però et menjaré amb dolor. - Oh! Si és així, li ho confessaré ràpid. De fet, serà millor que em segueixi. El tigre segueix la guineu fins a un pou. Quan arriben al pou la guineu diu: - Senyor Bagh Singh, el seu contrincant és aquí dins. Bagh Singh s’enfila al pou. Arg! Mira avall, oh!, i veu la seva pròpia imatge reflectida a les aigües del pou. Arg!, bramula, perquè ell no sap que és la seva pròpia imatge i el bramul s’amplia amb el ressò del pou. Aaaarg, oh! Gatgeee! Li retorna el pou: Iau, iau, iagotopau! El tigre perd la paciència i es llença contra el seu adversari Arg! Plaf! Bagh Singh encara és allà.
L’home verd -
Una capseta com aquesta va ser la presó de l’home verd. El va capturar un
moliner quan surava riu avall enfilat dalt d’una fulla de nenúfar que s’enduia el
corrent. L’home verd tenia un barret de punta i una capa formada per milers de
petits brots d’heura. El moliner se li va atansar, zas! I el va atrapar com qui
atrapa una libèl·lula. El va posar dintre una capseta de vidre i el va mantenir en
exposició a casa seva durant quinze dies. A canvi d’unes monedes, qualsevol
home, dona o criatura podia veure per uns minuts el petit home verd atrapat
dintre la capseta de vidre. Però al pas dels dies l’home verd s’anava marcint com
es marceixen les flors. El barret de punta, oooi, es va desmaiar. El color verd lluent
es va convertir en marronós i els petits brots d’heura es van desprendre de la seva
capa com cauen les fulles a la tardor. El fill del moliner va sentir pietat per aquell
home verd i una nit va destapar la capseta i el va alliberar.
- On és aquest brètol de moliner? Per les vexacions que he sofert el convertiré en
carabassa! -va dir l’home verd.
- No, per favor, és el meu pare. Perdoneu-lo.
- Molt bé, perquè ets tu el perdono, però a canvi m’hauràs d’acompanyar durant
un any al meu reialme, que és al centre de la terra.
I així va ser. Aquella nit van desaparèixer el fill del moliner i l’home verd.
Per cert, al moliner a partir d’aquell moment se li va acabar el negoci i va haver
de continuar fent farina.
Durant un any el jove fill del moliner va aprendre tots els secrets de la terra: els
corrents subterranis, per què creixen les plantes, on surt l’or i qui construeix els
diamants. Al cap d’un any l’home verd va parlar de nou al jove moliner:
- Molt bé. Has après tot el que et podia ensenyar. Ara ets lliure, però si durant un
any ets capaç de no dir ni una paraula se’t concedirà el que tu desitgis.
El jove va fer la promesa i va caminar cap a la capital del reialme. De seguida hi
va trobar feina com a jardiner i com que coneixia tots els secrets de la terra, les
plantes que ell cultivava eren les més fortes, les més perfumades i les flors eren les
que tenien més color. Tanta va ser la seva fama que el rei el va cridar a palau.
- Jove, a les meves oïdes han arribat les vostres virtuts com a jardiner. Us
interessaria ser el jardiner de palau?
Com que el jove jardiner havia promès no dir ni una paraula, simplement va
respondre amb un cop de cap i a partir d’aquell dia es va instal·lar als jardins de
palau.
La jove princesa, picada per la curiositat, observava el jove jardiner com
feinejava. El jove jardiner també se la mirava, però no li podia dir res perquè ho
havia promès a l’home verd.
I vet aquí que amb els dies aquell jardí es va convertir en l’enveja de tots els
reialmes veïns.
Un dia un poderós exèrcit va encerclar la ciutat i el rei enemic va bramar:
- O arraseu aquest jardí que és l’enveja de tots els reialmes o us declaro la guerra!
El jove jardiner immediatament va xiuxiuejar el nom del seu amic a una fulla
d’heura i l’homenet verd es va presentar de seguida:
- Què és el que vols?
- Que no heu vist que hi ha un exèrcit que està encerclant la ciutat?
- Sí i què?
- Correm perill!
- Oh!, no és pas tan perillós com et penses. Tu sol els podries fer front.
- Jo sol?
- Sí, tu sol, què et passa? No em tens confiança?
El jove jardiner es va armar amb un rastell i unes tisores de podar i ell sol va
avançar cap a les portes de la ciutat disposat a enfrontar-se a tot un exèrcit. El
que ell no sabia és que al seu pas les plantes, les flors i els arbres prenien
aparença humana i formaven un exèrcit valent i aguerrit. Quan l’enemic va veure
sortir de les portes aquell exèrcit impressionant van fugir a corre-cuita. I de la
seva estada només va quedar el rastre de la polseguera. El rei, que havia vist tot
aquell fenomen de les torres de la ciutat, va baixar corrents per felicitar aquell
jove comandant i tot aquell exèrcit, però per sorpresa seva el que va trobar va ser
un munt de flors i el seu jardiner.
Durant els dotze mesos següents el rei va estar intentant averiguar 8 d’on havien
sortit aquell comandant i aquell exèrcit. També en aquell temps la simpatia entre
la princesa i el jardiner havia anat augmentant.
Al cap d’un any, el jove va quedar deslliurat de la seva promesa. Va xiuxiuejar el
nom del seu amic a una fulla de llorer.
- I ara què vols?
- Ja he complert la meva promesa. Ara vull el meu desig.
- I quin és el teu desig?
- Estic enamorat de la princesa.
- Ah! Hi, hi, hi! Ella també n’està molt de tu.
- Sí, però el seu pare no voldrà que ens casem. Al capdavall només sóc un
jardiner.
- Ah, tu deixa’m fer a mi.
Just aquell dia el rei havia publicat un ban, exigia la immediata presència
d’aquell comandant amb tot el seu exèrcit.
El jove jardiner es dirigia a palau i al seu pas les flors i les plantes anaven prenent
aparença humana, de manera que quan va entrar al saló del tron, va aparèixer
un comandant amb tot un exèrcit.
El rei, temorós que aquell exèrcit li declarés la guerra va caure de genolls als peus
del comandant i li va dir:
- Senyor, tot el que és meu és vostre, fins i tot la meva filla, si us hi voleu casar.
Quan havia pronunciat aquelles paraules l’exèrcit va desaparèixer. El saló reial
va quedar cobert de flors i aquell jove comandant convertit en jardiner.
El rei va complir la seva promesa i el jardiner i la princesa ... bé, cultiven flors.
La Sireneta
Els éssers mitològics marins més apassionants són les sirenes, meitat peix, meitat
ésser humà. Les sirenes del Mar del Nord només poden pujar a la superfície de
l’aigua quan compleixen quinze anys. La primera que ho va fer va ser la germana
gran, evidentment, i va descobrir, fascinada, les llums nocturnes d’una ciutat, que
es reflectien a les aigües del port.
La segona ho va fer un any més tard i contava meravelles dels fiords, dels boscos
que els envolten, dels ocells que canten als arbres i dels cérvols que es passegen
vora l’aigua.
La darrera, la tercera, la més petita, gairebé topa amb un vaixell. Ui! Era un
vaixell enorme. S’hi va enfilar com va poder i va veure, a través de l’ull de bou,
una festa i en aquella festa va veure un jove príncep. Ell també complia quinze
anys aquell dia i la sirena se’n va enamorar. A partir d’aquell dia cada nit pujava
a la superfície seguint el vaixell.
I vet aquí que una nit hi ha una terrible tempesta. Pxiu! Xxxsst! l cel s’il·lumina
amb els llampecs, les onades van d’una banda a l’altra, i de sobte un llamp
parteix el vaixell per la meitat. Quixx! El vaixell comença a trabucar-se i a
enfonsar-se. La sirena busca entre els cossos el seu jove príncep. El troba
inconscient, però encara viu, i l’arrossega fins a una platja i el deixa allà, a les
arenes de la platja d’un convent. La sirena s’espera a les aigües fins que una
joveneta que surt del convent assisteix el jove príncep. Aquell dia la sirena va
tornar a casa seva i va assegurar que es volia casar amb aquell jove príncep.
- Però, filla, això no pot ser. Tu ets una sirena.
- Pare, vull casar-me amb aquest príncep.
- A veure, filla meva, els únics éssers humans que tenen cabuda a les aigües del
mar són els ofegats.
- Però jo no vull casar-me amb un príncep ofegat. Vull casar-me amb el príncep
tal com l’he conegut.
- Mira, és impossible - va dir el seu pare.
Tossuda se’n va anar a veure la bruixa de les profunditats.
- Així que vols casar-te amb un ésser humà? Molt bé, doncs sàpigues que, a canvi,
perquè tu tinguis aparença humana i puguis viure entre els humans, m’hauràs de
regalar la teva veu, i t’adverteixo una cosa: si aquest ésser humà no correspon al
teu amor se’t trencarà el cor i moriràs.
A la sirena no la va espantar l’advertència de la bruixa, li va cedir la veu i ja amb
aparença humana es va presentar al palau del príncep. Com que no tenia veu no
podia explicar-li que ella era qui l’havia salvat. Però per enamorar-lo va ballar
per a ell i el príncep es va quedar fascinat per aquella jove. La va convertir en la
seva companya i confident, i un dia li confessà una cosa que va començar a
esberlar el cor a la sirena:
- De bon grat series la meva dona, però m’he promès amb una jove que viu en un
convent i que em va salvar del naufragi.
Aquell dia la sireneta va baixar a la platja a saludar les seves germanes que la
miraven des de l’aigua. Les seves llàgrimes es van afegir a les aigües del mar.
Quan per fi la jove promesa es va reunir amb el jove príncep, la sirena sabia que
tenia les hores comptades. Aquella nit va ballar per a ell com no ho havia fet mai.
Després s’enfilà a la coberta de la nau i quan ja estava disposada a saltar
apareixen les seves germanes sense les seves cabelleres.
- No tinguis por, salta a l’aigua. Hem fet un tracte amb la bruixa. Mutaràs a
una altra cosa, però viuràs per sempre.
La sireneta va saltar de la nau i es va desfer en l’escuma del mar. Amb el soroll de
l’esquitxada el jove príncep apareix a la coberta de la nau i quan s’aboca a les
aigües del mar un alè li besa la cara. La sireneta, amb el sacrifici de la cabellera
de les seves germanes, s’havia convertit en una fada de l’aire. No, res, una brossa
que m’ha entrat a l’ull.
El vestit nou de l’emperador -
Aquell emperador era molt presumit. La seva obsessió era la moda, el vestit de
cada dia. Quan el primer ministre deia als senyors ambaixadors:
“- Ho lamento, senyors ambaixadors, però sa Majestat no els pot rebre, està
reunit.”, els ambaixadors ja sabien de què es tractava.
- Ah! Reunit! S’està emprovant vestits, tothom el coneix.
L’emperador no feia la seva feina, no es reunia amb els seus ministres, els únics
decrets i les úniques lleis que publicava eren relatius a la moda.
- Queden prohibides les sabates de pell girada perquè les detesto. Hi, hi...
L’únic avantatge era que la seva obsessió per la moda li impedia també de
declarar la guerra.
- L’única guerra que m’interessa declarar és la guerra al mal gust. Ha, ha, és que
sóc tan graciós!
Els seus consellers eren una colla d’aduladors. Ningú no li recordava els seus
deures com a emperador.
I vet aquí que un dia van aparèixer a la capital de l’imperi dos estafadors. Quan
van saber quin peu calçava l’emperador van posar fil a l’agulla per fer l’estafa de
la seva vida. Es van presentar com els dissenyadors de moda més innovadors i
avantguardistes del món. Aquesta presumpta fama, va arribar ràpidament a
l’oïda de l’emperador que els va reclamar a la cort.
- Senyors dissenyadors, estic molt, molt, molt, interessat en els seus productes.
Voldria que em féssiu un vestit nou per a la propera processó.
Els estafadors van saludar sa Majestat i li van advertir:
- D’acord, Majestat, però heu de tenir en compte que els nostres teixits no són
teixits convencionals, tenen propietats màgiques.
- Ah, ah sí?
- Sí, Majestat. Veureu, els nostres teixits són invisibles als ulls dels beneits i dels
irresponsables.
- Ah - va dir l’emperador - és a dir, que si em feu un vestit jo aniré d’allò més
elegant i de passada descobriré qui és beneit i qui és irresponsable del meu
reialme. Ha, ha, és magnífic, vull un vestit d’aquests immediatament, per favor,
immediatament.
Els dos estafadors es van instal·lar a la sala més acollidora de palau i tenien allà
el seu teler i cada dia demanaven fil d’or, fil de plata, pedres precioses i diners per
comprar agulles per poder cosir aquell teixit.
L’emperador glatia amunt i avall de palau impacient per veure aquella meravella,
però tenia por de ser beneit o irresponsable. Per tant, va enviar el seu primer
ministre, al qual considerava un home intel·ligent i responsable, perquè hi anés a
donar una ullada.
El primer ministre es va presentar a la sala dels estafadors, cloc, cloc, cloc nyic. Va
aparèixer un dels estafadors i li va demanar:
- Què voleu?
- Sa Majestat m’envia per si us puc ser d’alguna utilitat i de passada perquè doni
una ullada al teixit.
- Molt bé, endavant.
Nyec, la porta es va obrir, el primer ministre va entrar a la sala i es va quedar ...
petrificat. El teler era visible, però no hi havia ni rastre del teixit.
“És a dir, que sóc un beneit o un irresponsable. Ah, no, no, no,no, no estic disposat
a reconèixer que tinc aquests defectes. Per tant, dissimularé”.
- Oh, oh! És magnífic, el teixit és una meravella!
Els estafadors li donaven pistes:
- Mireu, senyor primer ministre, mireu quina flor de plata.
- Oh, oh! Quin relleu! És meravellosa!
- I no heu vist allà, allà aquella taca de color robí?
-Oh, sí, sí, sí, una taca de color robí, és cert.
El ministre, fins i tot, s’aventurava a improvisar sobre les meravelles d’aquell
teixit:
- Oh i aquesta sanefa és magnífica, és magnífica! Oh! He d’anar a veure
l’emperador i notificar-li que el teixit és perfecte.
El primer ministre va córrer cap a l’habitació de l’emperador:
- Majestat, el teixit està acabat, és indescriptible.
L’emperador va anar tranquil·lament cap a la sala, va trucar la porta, scoc, scoc,
scoc, nyic.
- Sí, Majestat?
- El meu ministre m’ha dit que el teixit està pràcticament acabat, m’agradaria
veure’l.
- És clar, Majestat.
Nyec. Ah! Quan l’emperador va veure el teler buit les cames li van fer figa.
“És a dir, que sóc beneit o irresponsable. Ah no, no,no,no, no estic disposat a
reconèixer que tinc aquests defectes”.
-Oh, oh, oh, oh, ooooh! És magnífic! És la tela més bonica que he vist a la meva
vida! Vull un vestit immediatament.
Els estafadors van fer una salutació i es van tancar de nou a la sala.
Dos dies més tard li feien la prova.9 Tot era pantomima, el vestit no existia, però
fins i tot l’emperador els seguia el joc:
- Oh! Aquestes calces que m’esteu posant, oh, oh, són magnífiques! Sembla
talment com si no portés res, oi? Vull dir, sí que es nota que porto alguna cosa,
però és que m’ajusten tant i són tan lleugeres! I aquesta brusa oh, oh oh! Oh!
Aquesta jaqueta, oh, és fantàstic, és molt elegant! Oh! La capa!
El rei estava tan entusiasmat amb aquell vestit que va decidir treure’l a passejar
per tota la ciutat. Es va organitzar un seguici i tots van seguir l’emperador. Als
carrers de la ciutat, les multituds veien desfilar l’emperador amb calçotets, però
ningú no estava disposat a reconèixer que era un beneit o un irresponsable, de
manera que li seguien el corrent:
- Oh, fixeu-vos, l’emperador, que elegant!
- Mireu-lo, oh, oh! Majestat! Sou el més elegant de la terra!
Li tiraven flors, la gent el felicitava:
- Majestat, esteu superb, esteu magnífic!
I l’emperador ja no tenia cap mena de remordiment per ser un irresponsable i un
beneit. El triomf del vestit era el més important.
Però vet aquí que un vailet, un nen que no tenia altra responsabilitat que jugar i
ho feia molt bé, i que no tenia cap por que es pensessin que era un beneit, va
desemmascarar la farsa:
- Però si va despullat!
Ah! un silenci glacial, i de sobte comença la remor:
- Va despullat!
- Va despullat!
- Va despullat!
- Fixeu-vos, l’emperador va despullat!
- Hi, hi, va despullat!
- Va despullat!
- L’emperador va despullat!
-Ho, ho, ho, mireu, va amb calçotets ho, ho!
L’emperador, vermell d’ira, va continuar davant el seguici com si dugués el vestit
més elegant.
- Va despullat!
- Va despullat!
- Va despullat!
- Va despullat!
- Vaig despullat, vaig despullat, vaig despullat, vaig despullaat!
Don Giovanni de la Fortuna
A Itàlia hi ha un adagi: ben guardat, ben trobat. No hi ha refrany millor per a
l’estalviador. Don Giovanni de la Fortuna era un jove sicilià que tenia un forat a
la mà. A força de convidar els seus amics contínuament, de viure ostentosament,
amb poc temps havia dilapidat la fortuna que li havien deixat els seus pares. Així
doncs, Don Giovanni vagarejava per la ciutat sense ofici ni benefici.
I un dia se li atansa un bruixot, un bruixot que aconseguia ànimes per al dimoni,
i li diu:
- Don Giovanni, sé que heu perdut la vostra fortuna, però jo puc fer per manera
que us sigui restituïda.
- Ah, sí? - diu Don Giovanni.
- Sí, mireu, aquest monederet és màgic. Cada cop que necessiteu diners n’hi
demaneu.
Don Giovanni no té un pèl de tonto10 i li pregunta immediatament:
- Bé, i quina és la penyora?
- És una juguesca, una tonteria11 . Mireu, durant tres anys, tres mesos i tres dies
no us podreu rentar, ni afaitar-vos, ni tallar-vos els cabells, ni tallar-vos les
ungles, ni canviar-vos de roba.
Don Giovanni pren la bossa:
- Fet!
I a partir d’aquell dia Don Giovanni no es renta, no es talla els cabells, no
s’afaita, no es talla les ungles i no es canvia de roba.
A mesura que passen els dies Don Giovanni va desprenent una certa fortor. Al cap
d’un any la ferum és insuportable. Ha perdut tots els seus amics, ningú no
s’acosta a ell a menys de 20 metres. I passa el temps, i la ferum de Don Giovanni
es va fent cada cop més insuportable.
Un dia Don Giovanni es treu les puces a les escales d’un palau. Apareix l’amo del
palau i crida:
- Eh! Què fas aquí? Fas molta pudor! Vés-te’n! No volem pobres aquí!
- No sóc pas pobre - diu Don Giovanni -. El fet que vagi brut i que no porti una
roba neta no vol dir que sigui pobre.
- Ah no? I què ets sinó?
- No sóc pobre. És més, podria comprar-vos el palau per deu vegades superior el
seu valor.
- Deu vegades el seu valor? Ha, ha. Aquesta sí que és bona, estàs de conya, tu?
- Digueu un preu i us pagaré 10 vegades més.
- Que no! Que és impossible!
- Que sí!
- Que no!
Discussió típicament siciliana, al capdavall l’amo diu:
- Molt bé, et demano...
I diu una xifra desorbitada, però Don Giovanni diu:
- Fet!
El dia següent davant de palau apareix una enorme carreta portada per bous i
carregada de monedes d’or. Deu vegades el valor del que havia demanat l’amo.
Don Giovanni s’ha instal·lat al palau. No té criats perquè no hi ha qui suporti la
seva ferum.
Uns dies més tard el rei de Sicília, que sempre es ficava en embolics, demana
diners als homes més rics de ciutat per reclutar un exèrcit perquè ha de fer la
guerra.
Aquell mateix dia rep a palau una nota de Don Giovanni: “Traieu el cap per la
finestra”, diu. El rei s’aboca a la finestra i veu amb sorpresa que el seu pati
d’armes és ple de carretes de bous que tenen moltes monedes d’or, suficients per a reclutar vint o trenta exèrcits.
El rei guanya la guerra i envia una nota a Don Giovanni: “Gràcies a la vostra
contribució hem guanyat. Com a recompensa us dono la mà de la meva filla.
Sigueu tan amable d’enviar-nos un retrat.”
En aquella època no hi havia fotografies, però els retrats eren prou fidels. Així,
que quan a palau es rep el retrat de Don Giovanni la primogènita del rei
comença a cridar:
- Ah! No, jo no em puc pas casar amb un home com aquest! Que no l’heu vist? És
brut com una guilla, té un aspecte terrible, horrible.
El rei diu:
- Filla, he fet un tracte i a Sicília un tracte és un tracte.
- Mm, fes el tracte amb qui vulguis, però jo amb aquest home no m’hi caso ni boja.
La princesa jove diu:
- Pare, no vull que quedeu deshonrat. Per tant, jo em casaré amb Don Giovanni.
El rei ha fet el negoci complet; ha guanyat la guerra i pot fer el tracte amb Don
Giovanni.
Just aquell dia truquen a la porta de palau, nyec, i apareix el bruixot.
- Un tracte és un tracte. Et vaig dir que si durant tres anys, tres mesos i tres dies
no et rentaves, no et tallaves els cabells, no t’afaitaves, no et tallaves les ungles ni
et canviaves de vestit, quedaves deslliurat de les teves responsabilitats. Avui és el
dia.
“Perfecte!”, pensa Don Giovanni.
Es banya vint cops en un dia, es talla els cabells, es talla les ungles i es vesteix de
la manera més elegant que es pot trobar. El bruixot l’acompanya a palau.
Quan truquen a la porta la primogènita veu aparèixer aquell Don Giovanni
inesperat, bell, elegant, net i pulcre i de l’atac de ràbia mor.
Don Giovanni s’ha casat amb la jove princesa i el bruixot també ha fet negoci
perquè ell al capdavall el que volia era un ànima i aquell dia l’ànima de la
primogènita del rei va ser seva.
La pedra foguera màgica (1a part)
El dia que va néixer la filla dels reis un endeví els va predir:
- La vostra filla, Majestats, es casarà amb un soldat.
- Ah, no! –va dir el rei.
- Ah, no! –va dir la reina.
- Els soldats són grollers, no tenen modus 12, van bruts com guilles i no tenen mai
ni un cèntim d’euro. No permetré que la meva filla es casi amb un soldat!
Per evitar-ho van tancar la nena a la torre més alta del castell i per assegurarse’n
van fer que el seu exèrcit comencés a envair els reialmes veïns. D’aquesta
manera el mantenien lluny del castell, i potser amb una mica de sort, matarien
tots els soldats. L’exèrcit reial no havia tingut temps de tornar a la capital que ja
l’enviaven a conquerir unes altres terres.
En una d’aquestes guerres, un soldat que tornava a la capital i que s’havia
quedat enrere del seu regiment es va trobar amb una bruixa.
- Ha, ha, ha. Hola, soldat. Ets molt ben plantat, segur que ets pobre com una
rata.
- Sí, sóc pobre com una rata. Com ho has endevinat?
- Ah, i jo sé la manera que facis fortuna.
- Ah sí? Com?
- Veuràs, mira aquell tronc d’arbre. És buit per dins, si t’hi despenges trobaràs
tres portes. Darrere de cada porta hi ha un gos. Són ferotges guardians, però si
aconsegueixes que els gossos s’ajeguin damunt aquest mocador blau i blanc et
permetran agafar el tresor que guarden.
- I tu, què vols a canvi? –li va preguntar el soldat.
- Una pedra foguera que la meva pobra mare va perdre dintre del tronc de
l’arbre, uh, uh.
- Molt bé.
El soldat va acceptar. S’hi va despenjar pel tronc de l’arbre, i va trobar les tres
portes anunciades. Obre la primera, nyec, ggrrr, gggrrrr, es troba un gos amb uns
ulls grans com tasses, gggrrr.
- Xuixo, sit, sit, sit, damunt d’aquest mocador.
El gos s’asseu, ah, ah, ah, i el soldat comença agafar monedes de coure, que era el que guardava el gos. S’omple la motxilla i les butxaques i obre la segona porta.
Nyec, uaaaah, es troba un gos més ferotge i més gros que l’altre, uaaah,
guardava monedes de plata, gggrrr.
- Ei, ei, sit, sit, sit, damunt del mocador.
El gos s’hi ajau, ah, ah, ah, ah. El soldat llença les monedes de coure i comença a
omplir la motxilla i les butxaques amb monedes de plata. Quan obre la tercera
porta, uuaaaah, gggggrrr, el tercer gos, més ferotge i més gros que els altres. Els
seus ulls eren com rodes de molí, gggrr,
- Uh, sit, sit, sit, sit, damunt, damunt del mocador. Sit, sit, sit.
El gos s’ajau damunt del mocador, ah, ah, ah. El soldat buida la motxilla, buida
les butxaques i les omple amb monedes d’or, que era el que guardava el tercer
gos. Quan és a punt d’enfilar-se per sortir del tronc, la bruixa li recorda:
- I la meva pedra foguera?
- Ah!, és cert. On deu parar? Ah, guaita-la!
Agafa la pedra i se la fica a la butxaca. Quan surt del tronc la bruixa li diu:
- La meva pedra, de seguida.
- Per què la vols?
- No n’has de fer res per què la vull. Dóna’m la pedra!
El soldat treu l’espasa, fiit.
- Si no em dius per què vols la pedra, et tallaré el cap.
- Aaaah –va cridar la bruixa.
I va començar a córrer.
- Aaaaaaah! Aaaaah! Aaaaaaaaaah!
Va desaparèixer per sempre més. El soldat, amb la seva càrrega de monedes d’or i la seva pedra foguera, se’n va anar cap a la ciutat. Allà es va instal·lar en una
caseta prou bufona i aquell mateix dia es va dedicar a passejar per la ciutat.
Quan era sota el castell dels reis va veure aquella torre alta, a la qual, en una
finestra, hi apareixia una maneta.
- Ei –va preguntar als vianants – qui hi ha en aquella torre?
- És la filla dels reis –li van dir. – Un endeví va dir als pares que la princesa es
casaria amb un soldat i com que els reis ho rebutgen totalment l’han tancada en
aquesta torre.
“Caram!”, va pensar el soldat. No hi va pensar més. I a partir d’aleshores es va
dedicar una mica al que feia quan no anava a la guerra, és a dir, a divertir-se,
jugar a les tavernes, beure. Amb aquestes despeses aviat va quedar de nou a la
misèria, i una nit va agafar la seva pedra foguera -se l’havia trobada a la
butxaca- i va decidir encendre la pipa. Fa una fregada amb la pedra, salta una
guspira i vet aquí que sent un gruny darrere seu, gggrr.
Si voleu saber què va passar tot seguit, demà continuarà.
La pedra foguera màgica (2a part) -
Si us sembla recordem les aventures d’aquest soldat tal com us les explicava ahir.
El soldat havia tornat de la guerra, s’havia trobat una bruixa. La bruixa li havia
dit la manera de fer fortuna. Era despenjant-se pel tronc buit d’un arbre on
trobaria tres portetes. Darrere de cada porta hi havia un gos, l’un més ferotge que
l’altre, i cada gos guardava un tresor: coure, plata, or. El soldat havia rescatat la
pedra foguera, l’encàrrec de la bruixa, i havia carregat la seva motxilla amb or.
Havia espantat la bruixa, havia anat a la capital, s’havia comprat una casa i
havia descobert el secret que guardava la torre més alta del castell. A dintre,
presonera, hi havia la princesa, la filla dels reis que un endeví havia predit que es
casaria amb un soldat.
A força de divertir-se s’havia gastat tots els diners i vet aquí que una nit, per tenir
una mica de plaer, encén la seva pipa amb aquella pedra foguera que la bruixa li
havia demanat que rescatés. Frega un cop, surt una guspira i quan es disposa a
encendre la pipa sent un gruny darrere seu, gggggggrrr.
El soldat es gira i veu el gos de les monedes de coure que diu:
- Què desitges, amo?
- Ah!, que què desitjo? Vull moltes monedes de coure!
Dit i fet, en un instant la casa era plena de monedes de coure i el soldat va
descobrir que si fregava dos cops la pedra foguera qui apareixia era el gos de les
monedes de plata i si la fregava tres cops qui apareixia era el gos de les monedes
d’or. Amb aquests servents amb poc temps va tornar a restituir la seva fortuna, i
aleshores el soldat va recordar aquella princesa atrapada a la torre del castell.
Un dia frega la pedra foguera un cop i apareix el gos de les monedes de coure.
- Què desitges, amo?
- Saps què desitjo? El que m’agradaria és veure, ni que fos un moment, aquella
princesa.
Dit i fet, amb un llamp, buh, apareix el gos amb la princesa a la gropa.
El soldat, ah!, queda totalment fascinat i la princesa queda molt sorpresa.
Buh! Amb un llamp desapareixen de nou. Què havia passat? El soldat havia
demanat veure la princesa, ni que fos un moment, i els gossos eren molt obedients.
L’endemà el rei i la reina van sospitar que alguna cosa havia passat amb la seva
filla. Li brillaven els ulls d’una manera estranya i tota l’estona insistia a mirar per
la finestreta.
- No serà que s’escapoleix de la torre i visita algú? –va dir el rei.
- I si visita algú, recorda que l’endeví ha dit que seria un soldat.
- Ah, no, no pot ser! –van dir els dos reis.
De manera que per assegurar-se aquella nit van cosir al seu vestit una bosseta
plena de farina en la que hi havia un forat pel qual queia la farina.
Aquella nit el soldat va fregar la pedra foguera dos cops, fuu, fuu, i va aparèixer
el gos de les monedes de plata.
- Gggrr, què desitges, amo?
- Vull que la princesa vingui a casa meva i que s’hi quedi tota la vida.
Dit i fet, en un instant el gos portava a la gropa la princesa.
El matí següent el rei i la reina van seguir el rastre de farina per on havia fugit la
princesa i van arribar a la casa més impressionant de tota la ciutat. Van trucar a
la porta, pum, pum pum. Qui els va obrir? La seva pròpia filla!
- Pares! –va dir.
- Ah! Així que t’has escapat! I segur que t’has casat amb un soldat! –va dir el rei.
–Doncs no t’hi casaràs pas. Si t’has casat, et divorciaràs! I a més a més, al teu
marit, el condemno a morir a la forca!
Ja havien aixecat el patíbul i el pobre soldat esperava ser-hi ajusticiat. Com a
última voluntat va demanar encendre la seva pipa per darrera vegada. Va agafar
la seva pedra foguera màgica, va fregar un cop, una guspira, dos cops, dues
guspires, tres cops i van aparèixer els tres gossos guardians.
- Què desitges, amo? –van fer.
- Que què vull? Vull que foragiteu aquests reis indignes.
Uuaaah! I els gossos es van llançar a córrer13 darrere els reis, aaaaaaaah!, i
van desaparèixer per sempre més.
El príncep - ara ja era príncep perquè s’havia casat amb la princesa - va decidir
que s’havia acabat això dels reis i de les reines i va declarar la primera república
d’aquell reialme, i ja era hora!
13 van arrencar a córrer
El clavell daurat -
Els pares que viatgen molt acostumen a fer aquesta pregunta als seus fills:
- Nen o nena, quin regal vols que et porti d’aquest viatge?
Aquell mercader italià hauria desitjat no haver fet mai aquesta pregunta a les
seves filles. La gran li va respondre:
- Pare, jo vull un vestit molt llarg de seda amb tot de campanetes daurades.
- Molt bé - va fer el pare -I tu? - li va preguntar a la segona.
- Jo vull unes sabates de cristall amb talons de plata.
- Molt bé - va fer el mercader - I tu? -li va preguntar a la seva tercera filla, la
més petita, la més bondadosa i assenyada:
- Jo, pare, l’única cosa que vull és que torneu sa i estalvi.
- Ah, ja m’ho imagino, filla meva, però el que et pregunto és si vols un regal.
Les teves germanes m’han demanat un present molt concret i no vull que tu et
quedis sense regal.
- Molt bé, pare, doncs porteu-me un clavell daurat -va dir amb broma.
Les bromes porten aigua. L’home va voltar per tot el món. A l’Índia va trobar
un teixit de seda amb tot de campanetes daurades. “Ja tinc el regal per a la
primera filla”. A Venècia va trobar sabates de cristall de Murano i va fer que hi
posessin uns talons de plata. “Ja tinc el regal per a la segona”. Però per més
que voltés i voltés no era capaç de trobar aquell clavell daurat que havia
promès a la seva tercera filla. Quan va arribar al port de la seva ciutat l’home
estava molt preocupat. No volia que la seva tercera filla es quedés sense regal i
així va començar a voltar pel moll i després es va perdre pels camins fins que
es va trobar envoltat per un jardí extraordinari. Els troncs dels arbres eren de
vellut, les fulles de desmai eren de plata, i les flors eren com de vidre tallat. Va
buscar al seu voltant si trobava aquell clavell daurat i el va trobar. Un pom de
clavells daurats magnífic. L’home va mirar al seu voltant i va arrencar un
clavell. Just quan l’havia acabat d’arrencar va sentir una veu darrere seu:
- Com és que em prens un clavell daurat?
L’home es va girar i es va trobar amb el tipus més lleig del món.
- Eh, és el teu jardí? Per què em robes les flors?
- Perdoneu, senyor - va dir l’home, aterrit -he agafat el vostre clavell perquè és
un present per a la meva tercera filla. L’he hagut de prendre del vostre jardí
perquè no n’he trobat en cap altra banda.
- Així que és un present per a la teva filla? -va fer el monstre -Molt bé, doncs a
canvi d’aquest clavell la teva filla entrarà al meu servei per sempre més.
Quan l’home va arribar a casa seva les tres filles l’estaven esperant.
- Ai, aquest vestit amb les campanetes daurades. Ah, aquest finde14 me’n puc
anar de festa! - va fer la germana gran.
- Ai, les sabates de cristall amb talons de plata! - va fer la segona.
Ni un gràcies, ni pare com t’ha anat, res d’això, eren unes egoistes.
La tercera filla el va rebre dient:
- Pare, esteu sa i estalvi. Pare, el clavell daurat! Però si era una broma!
- Sí, filla, era una broma i aquesta broma em costarà molt cara. Per
aconseguir aquest clavell daurat he promès que et posaries al servei de l’amo
del jardí del qual l’he pres.
El dia següent la filla petita va abandonar la casa paterna i es va posar al
servei d’aquell monstre. Al principi li tenia15 molta por, l’home era malcarat i
tota l’estona remugava i li clavava unes bronques, però amb el temps es va
anar acostumant a ell i fins i tot a la seva lletjor física.
I vet aquí que un dia es va preguntar què seria del seu pare en mans de les
seves germanes, que eren unes mandroses. Preocupada com estava un dia va
parlar amb l’amo del jardí i li va dir:
- Senyor, estic molt preocupada pel meu pare. Que el podria anar a visitar?
- Que em vols abandonar? -va fer el monstre.
- No, només demano una tarda lliure.
- Molt bé, vés-te’n si vols, però no triguis, eh?
La joveneta va tornar a casa seva. Ah, el panorama que s’havia imaginat
s’havia quedat curt. Les germanes ho tenien tot desendreçat. El pa se’l
menjaven les mosques. Ella es va haver d’arremangar i les germanes li anaven
al darrere:
- Ja era hora que vinguessis, no! Escolta tot això està per fer i desfer. Ah, i a
més a més, ningú no engega la calefacció i aquí fa un fred de pista16.
Quan va acabar d’endreçar la casa i va parlar una estoneta amb el seu pare,
es va adonar que havia passat tot un dia sencer. “Ah! He trencat la meva
promesa, he de tornar al jardí corrents”.
Quan va tornar al jardí alguna cosa havia passat. Tot el jardí s’havia marcit.
Va buscar l’amo pertot arreu i el va trobar en un racó agonitzant.
- Ah! Què us ha passat?
- Què m’ha passat? Has trencat la teva promesa i això m’ha trencat el cor.
- No us moriu, si us plau. Us juro que si cal no tornaré a veure el meu pare, us
ho juro.
- De debò faries això per a mi?
- Sí, és clar que sí.
I vet aquí que una música celestial els va envoltar. El jardí va reviure de nou,
no ara com un jardí màgic sinó com un jardí convencional, però el més
extraordinari és que aquell monstre es va convertir en un jove ben plantat.
- I doncs, què us ha passat?
- Què m’ha passat? Jo era víctima d’un encanteri i aquest encanteri només el
podia trencar l’amor desinteressat d’una donzella i tu m’has donat aquest
amor.
El jove propietari del jardí i la noia es van casar. Van cridar el pare d’ella a
viure amb ells. Les dues germanes es van fer càrrec de la casa paterna. El més
segur és que mandroses, com són, el sostre els hagi caigut a sobre.
El pagès i els cogombres -
Aquell pagès era molt pobre. No era gaire intel·ligent ni tampoc era gaire bona
persona. Un vespre va anar a un camp veí a robar cogombres.
I mentre esperava que es fes fosc per poder robar amb tranquil·litat, l’home va
començar a rumiar què passaria després d’aquell fet.
“Robaré un sac de cogombres”, va pensar, “sí, un sac, no un cogombre o dos, no,
no, un sac de cogombres robaré. I quan tingui el sac de cogombres el duré al
mercat. Sí, sí, sí, sí, el duré al mercat, sí, i vendré tots els cogombres. Ha, ha, i tots
els cogombres els vendré i amb el benefici em compraré, em compraré una gallina.
Sí, una gallina, ha, ha, ha, sí, una gallina, ves tu! Sí, una gallina, ha, ha, sí, la
gallina pondrà ous, és clar! i tindrà pollets i entre els ous que vendré i els pollets
que vendré em podré comprar una altra cosa!”
L’home s’anava entusiasmant cada vegada més amb aquestes idees fantàstiques.”
Sí, sí, sí amb la gallina i els pollets i els ous, amb el benefici que en tregui
compraré un godall, sí, i quan el godall serà truja tindrà porquets, godallarà i
tindrà porquets si ha, ha, ha, és fantàstic, porquets, porquets i què en faré dels
porquets? Me’ls vendré, segur, segur, home i tant! Me’ls vendré i del benefici que
en tregui, d’aquests porquets, el que podré comprar aleshores és una vaca. Sí, una
vaca que doni molta llet i també la faré criar i tindrà vedelles. Ha, ha, ha
vedelles, també serà fantàstic, això serà meravellós. Les vedelles, les podré vendre
i podré vendre la llet i podré vendre les vedelles ha, ha, sí! I aleshores, sí, em
compraré un terreny, sí, i encara tindré diners per comprar-me una euga. I com
que seré el més fatxenda de la ciutat perquè tindré tants diners em casaré i amb
la meva dona tindré molts fills, ah! Sí, sí, sí, i els posaré a treballar a tots, l’euga i
els fills i la dona, ha, ha, tots treballaran per a mi. Ha, ha, i en aquell camp
enorme, immens, hi plantaré cogombres, cogombres, sí senyor, sí! I saps què?
Perquè ningú me’ls robi hi posaré un guardià ben alt i cepat que quan vegi un
intrús cridi:
- Eh, tu! Què fas aquí? Fora d’aquest camp! Aquest camp no és teu!
Ha, ha, tot això serà meu i no hauré comprat 17 res perquè hauré estat jo qui
haurà robat els primers cogombres, ha, ha...”
Amb aquest entusiasme delirant l’home havia perdut la noció d’on era, de manera
que el volum de la veu anava pujant i pujant i pujant, i vet aquí que quan estava
absolutament esgotat de tant pensar, riure i disfrutar18 d’aquestes riqueses,
presumptes riqueses, sent que algú li tusta l’esquena. Ha, ha... Es gira i veu un
guardià molt cepat que li diu:
- Què hi fas aquí?
L’home arrenca a córrer, però el guardià corre al darrere seu i l’atrapa i li clava
una pallissa.
Rínxols d’Or –
A les profunditats del bosc, en una caseta que han construït ells mateixos, viu una
família d’óssos: el pare ós, la mare óssa i el petit osset. Viuen molt feliços, no tenen
contacte amb els humans. Molt a la vora d’allà, al llindar del bosc, hi ha una
caseta on viu Rínxols d’Or. Rínxols d’Or és una nena molt, molt tafanera, mal
educada i molt presumida. Quan la seva mare li diu:
- Rínxols d’Or, vine!
- Per què he de venir?
- Ai, perquè vull que vagis a la botiga a comprar un saquet de safrà.
- De safrà?, per què?
- Perquè vull fer paella.
- No m’agrada la paella.
- Rínxols d’Or! Vine aquí! Obeeix de seguida!
Rínxols d’Or surt amb aquesta recomanació: no s’ha d’entretenir i ha de portar
safrà, però Rínxols d’or no en fa cas mai i se’n va en sentit contrari del que
hauria d’anar, no se’n va cap a la botiga, sinó que s’endinsa dintre del bosc. I
allà es passeja una estona jugant amb les papallones i trencant les flors.
La família óssa volen fer un passeig 19 perquè la mare ha preparat farinetes i per
esperar que es refredin faran un volt. Quan ja han deixat la casa, al cap de poc hi
arriba Rínxols d’Or. Veu aquella casa i es queda fascinada:
- Ai! Mira quina casa més bonica! Vaig a veure de qui és.
S’atansa a la finestra i mira per entre els vidres.
- No es veu ningú. Ah, hi entraré.
Hi entra i troba els tres plats de farinetes.
- Ai, farinetes! Mira que fa temps que no menjo farinetes. Vaig a provar-les.
Agafa el plat de farinetes del pare ós.
- Ai, està massa calent.
Agafa el plat de la mare óssa.
- Està massa fred.
Agafa el plat de l’osset.
- Aquesta, està al seu punt.
I comença a menjar sense parar. S’ha acabat les farinetes en un tres i no res. Fa
un rotet i comença a mirar al seu voltant.
-Ai, quins mobles més rústics! Mira, un silló20!
És el silló del pare ós. S’hi enfila.
- Oi! És massa alt!
Llença els coixins per terra.
- Encara és massa alt.
- Ah! Mira, un altre silló.
És el silló de la mare óssa.
- Ai, és massa tou.
Llença els coixins.
- Encara és massa tou.
Finalment, troba una cadireta.
- Ai, quina cadireta més mona!
És la cadireta del petit osset.
- M’hi deixaré caure.
Dit i fet, s’estira i prac! Es trenca la cadira.
- Ai, quina cadira més feble! I ara què més buscaré? Mira, una escala!
S’enfila per l’escala i va a parar a l’habitació de la família dels óssos. Un llit, dos
llits, tres llits: el del pare ós, la mare óssa i el petit osset. Primer s’enfila al llit del
pare ós i comença a botar.
- Ai, aquest llit és massa dur!
Després al llit de la mare óssa.
- A veure aquest. Ah, ai, aquest és massa tou. A veure aquest altre.
S’enfila al llit del petit osset.
- Aquest està prou bé. Aai! Amb tantes emocions m’ha agafat son.
S’estira al llit del petit osset i es posa a dormir.
Els tres óssos tornen del passeig. El pare ós deixa entrar gentilment, primer la seva
dona i el petit. Ha, ha, veuen les farinetes.
-Eh! -diu el pare ós -algú ha tastat les meves farinetes!
La mare óssa també diu:
- Oh, mireu, algú ha tastat les meves farinetes!
I el petit osset diu:
- Algú ha tastat les meves farinetes i no n’ha deixat gens.
“Mm, què pot haver passat?”, pensen tots tres.
Comencen a recórrer tota la casa i de sobte el pare ós es troba la seva butaca
preferida amb els coixins per terra.
- Oh, mireu, algú s’ha assegut al meu silló!
La mare óssa diu:
- Oh, oh, fixeu-vos, algú s’ha assegut al meu silló!
I el petit ós diu:
- Algú s’ha assegut al meu silló i me l’ha trencat.
Mm, ara és evident que hi ha un intrús. El busquen per tota la casa. Senten uns
roncs a dalt, a l’habitació. Xxst! Pugen molt a poc a poc, obren la porta, nyic.
- Oh!-diu el pare ós –Algú s’ha posat al meu llit!
La mare óssa diu:
- Mireu, el meu llit està tot rebregat, algú s’hi ha posat 21!
I el petit ós diu:
- Eh, pst, pst, mireu, algú s’ha posat al meu llit i encara hi dorm.
Els tres óssos s’atansen a la Rínxols d’Or i se la miren. La Rínxols d’Or, grr, grr,
obre un ull i quan veu els tres óssos:
- Aaah!
Se li ericen els cabells, ha perdut els rínxols i fiiit, surt rabent.
Els óssos mai més van tenir contacte amb ella. A la Rínxols d’or la va castigar la
seva mare per haver tornat a casa sense comprar el safrà i bé que li ha estat!
En Pere i la mongetera (1a part) -
A la matinada, quan el sol és a punt de sortir, el cel pren un degradat de colors
magnífic: taronja a la ratlla de l’horitzó; per damunt del taronja, blanc; per
damunt del blanc, vermell; per damunt del vermell, blau clar i, per damunt de
tots, el blau fosc i tenebrós de la nit.
La lluna i els estels es resisteixen a deixar de brillar i el gall els escridassa des de
la teulada perquè se’n vagin a dormir!
Aquella hora ja fa estona que la mare d’en Pere és a l’estable munyint la vaca i la
pobra dona, asseguda a la banqueta pensa: “Només tinc dues coses en aquest
món: aquesta vaca i el meu fill, el Pere, i no sé quin dels dos és més inútil!
I és que aquella vaca era tan vella que a penes donava llet i en Pere és un marrec
somiador que mai no toca de peus a terra i és literalment cert: la dèria d’en Pere
és enfilar-se a qualsevol arbre i passar-s’hi hores meditant. Ningú no sap què hi fa
allà dalt, ni quins són els pensaments que el mantenen a tres o quatre o cinc
metres del sòl. El que en realitat pensa en Pere és que és una desgràcia haver
nascut pobre, i fantasia sobre la manera de deixar enrere tanta misèria.
Aquell dia la vaca va colmar 22 la paciència de la mare d’en Pere. D’una guitza
va fer trabucar la galleda i la poca llet que la pobra vídua havia recollit es va
perdre entre la palla de l’estable.
- Pere, on ets?
- Aquí, a la figuera.
- Baixa de seguida!
La dona estava tan irritada que en Pere per un cop no es va fer pregar.
- Agafes la vaca, la duus al mercat de la vila i la vens a bon preu, a bon preu,
m’has entès?
- Però, mare, com la puc vendre a bon preu si és més vella que anar a peu i més
seca que un palet de riera?
- Doncs tu li dius al comprador que la vaca fa poc que era una vedella i que amb
la llet que dóna és capaç d’omplir cinc i sis recipients.
- Mare, és lícit dir mentides?
- No és cap mentida. La vaca ha estat vedella abans de ser vaca i quan diguis
recipients pensa en didals.
I se’n va en Pere seguit de la vaca cap al mercat. Al cap d’una bona estona se’ls
atansa un home.
- Què, xic, on duus eixa vaca?
- La duc al mercat de la vila a vendre-la.
- Ah, jo hi duc unes llavors de bajoca.
En Pere no sap què vol dir bajoca, però no s’atrevia a preguntar-ho i tots tres
feien camí en silenci.
Quan són a punt d’arribar a les muralles de la vila l’home s’atura en sec.
- Auçà és ma vida. Xe! Xic, que no veus que hi ha soldats a l’entrada?Si em troben
les llavors de bajoca me les requisaran! Escolta tu sembles un bon xiquet, que no
em canviaries la vaca per les llavors?
- Canviar una vaca per unes llavors de com se digui? No em sembla gaire just.
- Ah, i no fóra si no fóra que les llavors són màgiques i si fóra la teva vaca és jove i
lletera i no vella i seca.
Comencen a discutir, l’home li ensenya les llavors.
- Però això no són... Això són mongetes!
- Són bajoques.
- Son mongetes.
- Són bajoques.
- Mongetes!
- Bajoques!
- Mongetes!
- Bajoques!
Aquella discussió para 23 l’atenció dels soldats, que comencen a mirar aquell home
que discuteix amb aquell nen amb la vaca.
- Xe, que no veus que ens estan mirant? Té, pren les bajoques i jo m’enduc la vaca.
Sense donar-li temps a reaccionar, l’home desapareix amb la vaca. Bé, en Pere
torna a casa seva amb les llavors de mongeta o bajoques. La mare li pregunta:
- Què t’han donat per la vaca?
En Pere obre la mà i li ho mostra.
- Mongetes!
- No, no són mongetes, són bajoques i són màgiques.
- Són mongetes, beneit! Ai! Per què he hagut de tenir un fill tan beneit i tan tros
de quòniam! Això és un càstig que m’envia el cel per alguna cosa que ha fet el teu
pare, que Déu el tingui a la glòria. Ara mateix te’n vas al llit sense sopar!
En Pere pensa: “Ah, però és que s’ha sopat alguna vegada en aquesta casa?”
Al matí, quan el gall escridassa la lluna i els estels perquè se’n vagin a dormir, en
Pere obre un ull i el que l’envolta no és la claror sinó la foscor de la nit. “Aquest
gall és boig”, pensa, “anuncia el dia en plena nit.”
De sobte sent un crit esgarrifós de la seva mare. En Pere salta del llit i surt a fora
de la casa. Troba la pobra dona estesa a terra, desmaiada als peus de la porta.
No n’hi havia per menys: una mongetera havia crescut aquella nit, però una
mongetera gegant que s’enfilava cel amunt fins on es perdia la vista. En Pere fa
recuperar la seva mare com pot i s’enfila per la mongetera.
- Fill, on vas? Que no veus que prendràs mal? Baixa de seguida! Ai, perjuri he
tingut de tenir un fill tan beneit i tan tros de quòniam com aquest, això deu ser
algun càstig que m’envia el cel per alguna cosa que ha fet el seu pare, que Déu el
tingui a la glòria.
La veu de la mare es perd, i quan en Pere ha deixat de sentir els seus retrets,
endevina que està a força alçada. En Pere continua enfilant-se una bona estona i
quan arriba a l’extrem de la planta, veu que de la tija d’una fulla reposa sobre els
núvols un caminet roig que fa cap a un casalot enorme que reposa sobre uns
núvols negres.
I si voleu saber què és el que passa tot seguit, demà continuarà.
En Pere i la mongetera (2a part) -
Enfilat a l’extrem de la mongetera en Pere pensava en tot el que l’havia dut allà.
El dia abans la seva mare li havia encomanat que vengués l’única vaca que tenien
i ell l’havia canviada per quatre llavors de mongetes, de bajoques màgiques
segons l’home que li havia venut. Quan la mare va veure el canvi, el va llançar per
la finestra i en Pere se’n va anar a dormir sense sopar. El matí següent la
mongetera havia crescut i s’enfilava cel amunt fins on es perdia la vista. En Pere
no va perdre el temps, es va enfilar per la mongetera i quan va ser dalt va trobar
que de la tija de l’última fulla en sortia un caminet vermell que anava fins a un
casalot que reposava sobre uns núvols negres.
En Pere va cap al casalot, truca a la porta, scum, scum, scum, nyoc. S’obre la
porta i apareix una geganta.
- Què hi fas tu aquí?
- Senyora, no sé què hi faig aquí, ni per quins mitjans he arribat a casa seva.
L’única cosa que sé és que estic defallit. Que no em podríeu donar una mica
d’aigua i una mica de menjar?
La geganta, commoguda, fa passar en Pere.
- Menja de pressa perquè si ve el meu marit i et troba, tu li serviràs d’esmorzar a
ell.
Quan en Pere és a punt d’esmorzar se senten unes passes terribles que fan
retrunyir tota la casa, bum, bum, bum, bum.
- Corre –diu la geganta –amaga’t al forn. Si et veu el meu marit, se’t menjarà.
En Pere no perd el temps, fiit, es fica a dins del forn i per un foradet de la porta
veu que entra a la cuina un enorme gegant, alt com una torre i més lleig que un
tauró ofegat.
- Mm, sento flaire de carn humana.
- Què dius? Només penses a menjar, home. Com vols que hi hagin humans per
aquí? Aquí no arriba cap humà. Vinga, seu a taula, que t’he preparat l’esmorzar.
- Què hi ha per esmorzar?
- Un bou sencer.
En Pere veu com el gegant es menja el bou en cinc minuts. Després el gegant es
treu del cinturó una bossa, la deixa sobre la taula, la buida i comença a comptar
totes les monedes que contenia. Com que el gegant no en sap gaire, de comptar, fa pilons 24 de deu monedes i després fa deu pilons i quan ja han passat els deu
pilons torna a amagar les monedes i les posa dins la bossa. Acte seguit el gegant
s’adorm amb el cap damunt la taula. Grr, zzz.
En Pere surt del seu amagatall, s’enfila per la pota de la taula, agafa el sac -
perquè per la seva dimensió aquella bossa era un sac- i se la carrega a l’esquena i
d’un salt desapareix aprofitant que la senyora geganta estava escombrant els
graons de l’entrada amb la porta mig oberta. En Pere corre cap a la planta i
comença a lliscar planta avall fins que, al cap d’una bona estona, arriba a casa
seva. Amb les monedes que li havia robat al gegant, la mare d’en Pere i en Pere
podien viure una bona temporada sense penalitats, però quan la fortuna havia
minvat considerablement en Pere es va tornar a enfilar a la planta.
- Fill, on vas? Que no veus que prendràs mal? Ai, per què em fas això, a mi? Fill,
aquesta vegada porta alguna cosa que no siguin monedes, perquè els diners no
fan la felicitat.
En Pere s’enfila fins a dalt de tot de la planta, torna a trucar a la porta del
casalot del gegant, scum, scum, scum, nyoc. Surt la dona i diu:
- Què hi fas aquí?
- Senyora, volto per aquests verals sense trobar el camí de casa des d’aquell dia
que vau ser tan amable amb mi.
- Doncs aquest cop no pots passar perquè just aquell dia va desaparèixer una
bossa plena de monedes.
- Senyora, vostè creu que si jo fos el lladregot hauria tornat aquí, a casa seva a
exposar-me a les ires de vostè i del seu marit?
- Bé, pots passar.
Quan està menjant a la cuina, en Pere torna a sentir la casa retrunyir per les
passes del gegant, bum, bum, bum,bum, bum.
- Mm, sento flaire de carn humana.
- Sí home, sí, jo tinc visites humanes aquí cada dia – diu la dona -Sí, no faig altra
cosa que petar la xerrada amb els humans, jo. Vinga, tots els humans que vinguin
cap a casa!
- Dona, no protestis o et fotré un mastegot. Què hi ha per dinar?
- Quinze xais i una poma, que has de fer règim.
Quan el gegant ha acabat de menjar, mana a la dona que li porti la gallina, i en
Pere, des del seu amagatall, veu que el gegant posa la gallina damunt la taula i
diu:
- Gallina, pon un ou.
Meravella de meravelles. La gallina ponia ous d’or. El gegant pica de mans, riu i
es torna a adormir damunt la taula. Gr, zzzz.
En Pere surt del seu amagatall d’un un salt, agafa la gallina, se la posa sota
l’armilla i arrenca a córrer aprofitant que la geganta estén la roba amb la porta
mig oberta.
Amb els ous de la gallina, la fortuna de la mare d’en Pere i en Pere estava
assegurada. Però vet aquí que al cap d’uns quants dies en Pere es torna a enfilar
a la planta.
- Fill, què fas? Que no veus que prendràs mal? Corres perill. Fill, aquesta vegada
potser que portis algun electrodomèstic: una rentadora o un equip de música.
Alguna cosa que ens distregui.
En aquella època no hi havia electrodomèstics per la senzilla raó que no hi havia
l’electricitat domèstica, però per certes coses la mare d’en Pere té dots
premonitoris. En Pere s’enfila dalt de la planta. Aquest cop no va trucar a la porta
perquè la geganta devia estar amb la mosca rere l’orella, però aprofitant que ella
podava rosers al jardí amb la porta mig oberta, fiiit, se’n va cap a la cuina i
s’amaga darrere unes figuretes de porcellana molt lletges. Bum, bum, bum, bum.
- Mm, sento flaire de carn humana.
Aquest cop la geganta no diu ni un mot, mira el seu marit amb cara de pomes
agres i li llença damunt la taula un plat amb dues tonyines senceres.
- Nyam, nyam.
En tres minuts de les tonyines no en quedaven ni les raspes.
- Nyam, dona, porta’m l’arpa.
La geganta tragina una arpa fins a la taula. L’arpa tenia forma humana, era com
una mena de nimfa. El gegant diu:
- Toca!
I l’arpa es posa a cantar amb la veu més melodiosa que s’hagi sentit mai. Amb la
cançó de l’arpa el gegant cau adormit damunt la taula, bom, ggrr, zzz. En Pere
surt del seu amagatall, agafa l’arpa per on pot, però vet aquí que l’arpa es posa a
cridar cantant:
- Oh, amo, amo! Mira aquest descarat!
Amb els crits de l’arpa el gegant es desperta. En Pere agafa l’arpa com pot i
arrenca a córrer, surt de la casa i va directe cap a la mongetera sentint al seu
darrere les passes de l’ogre que el segueix, bum, bum, bum. En Pere arriba a la
mongetera, es deixa caure, fffsss, traginant l’arpa encara, i la mongetera comença
a moure’s amb el pes de l’ogre que també aprofita la mongetera per baixar, bom,
bom, bom, bom. Quan en Pere arriba a baix, tot són crits, ordres i imprecacions.
- Mare, mare, mare, mare, de pressa! La destral, la destral!
- La destral? Però què passa, fill, què passa?
- Senyora, el seu fill és un descaraat!
En Pere agafa la destral i comença a picar cops a la planta, estop, estop, estop,
estap, estap, estap, estap,cruix,! Amb un gran estrèpit la planta comença a
moure’s i vet aquí que cau, bum, i amb un crit esgarrifós el gegant s’encasta
contra les cases veïnes.
- Aaaaah!
Catàstrofe total: el gegant és mort, cinquanta cases damnificades, trenta ferits
lleus per sort, crisis nervioses.
Ara en Pere i la seva mare compten els ous i senten les cançons de l’arpa
durant tot el dia, però amb els veïns no es parlen.
Els tres porquets -
La mare truja diu als seus porquets:
- Oing, fills, ja és hora que us independitzeu, oing, recorreu el món i construïuvos
una casa, el més sòlida possible, oing.
I els tres porquets, perquè eren tres, comencen a fer camí. Al cap de poca
estona el porquet gran diu:
- Oing, sabeu què? Em quedo per aquí, oing, perquè vull viure al costat de la
mare, no fos cas que li passés alguna cosa. Oing.
El molt barrut el que volia era continuar vivint a costelles 25 de sa mare.
Busca pels seus voltants material per construir la casa.
- Oing, oing, segadors, oing, oing, segadors que separen el gra de la palla.
Senyors segadors, oing, seríeu tan amables de donar-me una mica de palla,
oing?
On s’és vist un porquet demanant palla? Els segadors li donen tota la palla
que necessita i ell es construeix una casa no gaire sòlida, però bonica, curiosa
més que bonica.
Un llop que rondava per aquells verals sent l’olor de la carn de porc. Mm.
- Uuuuuh!
Això vol dir que es posa molt content. S’acosta a la casa i diu:
- Porquet, porquet, he, he, tens una casa molt bonica. M’agradaria entrar-hi i
fer-te una visita.
- Ah no. Sóc garrí, oing, no sóc pas burro, oing.
- Ah, no em deixes entrar? Molt bé, doncs bufaré, bufaré, bufaré i la casa
t’ensorraré i et menjaré! Ha, ha, ha! Buuuuh!
D’una sola bufada la casa de palla desapareix i d’un salt el llop atrapa el
garrí i se’l menja.
Els dos porquets sobrevivents continuen el seu camí i no gaire lluny d’allà el
germà mitjà diu:
- Oing, saps què? Em sembla que em quedo per aquí, perquè em fan mal les
peülles.
Busca al seu voltant algun material per construir la casa i veu uns llenyataires
que treballen al bosc.
- Oing, ha, senyors llenyataires, seríeu tan amables de donar-me una mica de
llenya per construir-me una casa?
On s’és vist un porc que demana llenya? Els llenyataires li donen tota la llenya
que necessita i al cap de poques hores la casa ja és construïda. Una casa una
mica més forta que la de palla, curiosa també, no podríem dir que és bonica,
curiosa.
El llop, que segueix el rastre dels porcs, no triga a trobar-se aquella
construcció de llenya acabada de fer.
- Oh, hola, porquet! Ha, ha. T’has fet una casa molt bonica. Escolta, et faria
res que hi entrés a donar una ullada?
- Ah, no! Sóc garrí jo, no sóc pas burro.
- Ah, no em deixes entrar, oi? Doncs ja ho veuràs, bufaré, bufaré, bufaré la
casa ensorraré i et menjaré!
Fa una bufada, buuuuuuuh, la casa trontolla. Dues bufades, bbbbbbuuuh, la
casa comença a caure, buuuuuuuh. A la tercera bufada és la vençuda. La casa
cau, crac, i el llop d’un salt es menja el garrinet, uah!
El tercer porquet arriba fins a la vora d’una urbanització on construeixen
cases adosades 26 .
- Oing, oing, oing, senyors manobres i paletes, seríeu tan amables de donar-me
una mica de material per construir-me una casa?
On s’és vist un porc que demani material per construir una casa? Els paletes li
donen maons, ciment, tot el material que necessita i al cap d’un parell de dies
el tercer porquet s’ha construït una casa prou sòlida, fins i tot bonica.
El llop que li segueix el rastre no triga a topar-se amb aquella construcció de
maó i ciment.
- Porquet! Hola, porquet! T’has fet una casa molt, molt, molt i molt bonica!
Que m’hi deixaries entrar a donar-hi una ullada? Veuràs, sóc periodista i faig
reportatges de cases curioses per a una revista especialitzada, és clar.
- Ah no, oing! No, no, no, no, no. Sóc garrí jo, no sóc pas un ruc.
- Ah, no em deixes entrar? Molt bé, doncs bufaré, bufaré, bufaré i la casa
t’ensorraré i et menjaré!
Fa la primera bufada, bbbbuuuuuh! La casa no es mou. Buuuuh, dues
bufades, bbbuuuh, tres, buuuuh, quatre, buuuuuuh, fins a una dotzena. Ai, ai,
el pobre llop amb un atac de disnea 27, ai, ai. Pensa, “aquesta casa és massa
forta, l’hauré de guanyar per l’enginy”.
- Porquet, he, he, hola porquet! Tens una casa forta, eh, ha, ha. Escolta, no
saps pas on hi ha pastanagues per aquí,oi? Tu no coneixes aquests verals.
- Oing, no, no, no sé pas on hi ha pastanagues.
- Ah, doncs jo sí que ho sé on n’hi ha. Mira, en un camp veí, a dos quilòmetres
cap al sud. Què et sembla si ens trobem demà allà a les tres de la tarda i
collim unes pastanaguetes?
- Oing, d’acord - diu el porquet, però, com ell mateix diu, no és burro.
Dues hores abans va al camp veí i cull totes les pastanagues que pot. Quan el
llop va a buscar-lo resulta que el porquet ja s’ha carregat de pastanagues.
- Ah, però no havíem quedat que aniríem a buscar les pastanagues plegats?
Molt bé, ja tens pastanagues, però tu no saps on hi ha pomes delicioses.
- Oing, no, no ho sé. Ho saps tu?
- Sí, sí que ho sé, a un camp veí, a uns cinc quilòmetres cap al nord. Si vols
quedem demà a les set del matí i anem a buscar pomes plegats?
- D’acord.
Ha, dues hores abans el porquet se’n va a la pomera i quan és enfilat allà dalt
collint pomes, veu que s’acosta el llop. “Oing, i ara què faig?”
- Llop, llop! Mira, mira, mira una poma, mira una poma, té, té, busca!
Tothom sap que els gossos i els llops quan els llences una cosa perquè la vagin
a buscar te la recullen sempre. I el llop se’n va al darrere de la poma. Se’n va
cap a la pomera amb la poma a la boca i “Aquest porquet se m’ha escapat!”
Se’n va cap a la casa del porquet i diu:
- Mira, s’ha acabat la diplomàcia: o m’obres la porta i deixes que et mengi
tranquil·lament o et menjaré per força!
- Oing, prova de menjar-me.
- Ah sí? Doncs ara ho veuràs. M’enfilaré a la teulada i baixaré per la
xemeneia. Ha, ha, ha!
Dit i fet, s’enfila a la teulada i es deixa caure per la xemeneia, però a sota a
la llar de foc, el porquet està fent una cassolada de pomes i pastanagues.
Només li cal treure la tapa i el llop es precipita dintre de l’olla. Plof!
-Aahh!
Blup, blup, blup, blup!
On s’és vist que un porc mengi estofat de llop amb pastanagues i pomes? En
aquesta història.
Glooscap
Els indis Mic Mac de l’Amèrica del Nord veneren Glooscap. Glooscap és un
curandero i un mag. És molt poderós, no envelleix mai. Ell ha creat els animals
domèstics pel benestar dels éssers humans i procura per la felicitat de la seva
tribu i de les tribus llunyanes. Glooscap és molt poderós, però hi ha dies que la
seva màgia minva i aleshores Glooscap és molt vulnerable. No gaire lluny
d’allà, en una illa al mig del mar, viu Winpe. Winpe és un fetiller, però és tot
el contrari de Glooscap. Utilitza el seu poder per fer el mal. Està envejós de
Glooscap, pels seus poders i l’admiració que desperta entre els éssers humans.
Un vespre Glooscap sent l’advertència d’un ocell. Una tribu llunyana
requereix els seus serveis per resoldre un problema molt urgent. S’acomiada
dels seus familiars i parteix de viatge. Winpe se n’assabenta i decideix que
aquella és l’oportunitat que esperava. Amb els seus guerrers envolta el poblat
de Glooscap i fa presoners els seus familiars i s’endú fins i tot els gossos. Quan
Glooscap torna de viatge descobreix el segrest dels seus familiars. Ell voldria
seguir de seguida els seus captors 28 però està cansat, la seva màgia l’ha
abandonat, així que es retira al bosc i s’espera que la màgia torni a ell.
Mmmmm, quan han passat uns dies Glooscap se sent de nou poderós,
aleshores fa un llarg udol:
- Ouuuuuuuuuuuuuuuuuuu!
I a aquest udol responen tots els llops de la contrada:
- Oouuh!
- Oouuuuuh!
- Ouuuuuh!
- Ouuuh!
Els udols arriben fins a les balenes. És l’advertència que Glooscap les necessita.
Una balena blava s’acosta a la platja on és Glooscap i diu:
- Què vols, Glooscap?
- M’has d’ajudar a rescatar els meus familiars –diu.
- Molt bé, enfila’t a la meva gropa.
Glooscap s’enfila damunt la balena i comencen el viatge cap a l’illa de Winpe.
Ja veuen l’illa i la balena adverteix:
- Ho sento molt, Glooscap, però t’he de deixar aquí. L’aigua cada cop és
menys profunda i jo podria quedar varada.
- No, balena, apropa’t més a la costa, no puc malgastar els meus poders
màgics intentant arribar allà d’un salt.
- Ho sento, però és que quedaré varada.
- No, jo et prometo que això no passarà.
La balena confia en Glooscap i avança una mica més.
- Glooscap, ens hauríem d’aturar, ara és perillós.
- No, balena, t’ho prego, una mica més.
La balena s’acosta una mica més i queda varada a la platja.
- Oh, veus? Ja t’ho havia dit!
- No t’amoïnis, balena, jo et salvaré.
Glooscap fa la pipa de la pau. Pap, pap, dóna la pipa a la balena, pap, pap,
pap, ah! Les balenes no estan habituades al tabac i amb l’estossegada la
balena deixa anar un doll d’aigua per un forat que té al cap. Xssst! A partir
d’aleshores quan les balenes llencen aquell doll d’aigua tothom recorda que
elles van ajudar Glooscap a recuperar la seva família.
Glooscap empeny la balena aigües endins aprofitant que amb el doll d’aigua
s’havia desinflat i s’acomiada d’ella. Després es posa a buscar el rastre de
Winpe, els seus guerrers i els seus presoners.
Quan arriba a la vora del campament veu la seva família allà al mig tractats
com a esclaus. Glooscap sent la sang bullir, però ha d’esperar el moment
propici. En aquell moment Winpe mana al germà de Glooscap que vagi buscar
llenya al bosc.
- Eh! Tu, vés a buscar llenya al bosc! – diu.
El germà de Glooscap va cap al bosc. Quan Glooscap veu que el seu germà
s’acosta fa tres cops el crit d’un duc blanc.
- Uh, uh, uh!
El germà reconeix el senyal de la família i s’acosta a l’avet que és l’amagatall
de Glooscap i rep les seves instruccions.
- Fes que Winpe perdi la paciència amb tu. Així minvaran els seus poders
màgics i jo m’hi podré enfrontar.
El germà de Glooscap se’n va tranquil·lament amb una branquella 29 a
trobar Winpe.
- Això és tot el que portes? T’he manat que anessis a buscar llenya al bosc,
no que em portessis una branquella!
- La, la, ia, ia, oie... - el germà de Glooscap es fa el boig.
- Eh, què dius? No t’entenc.
- Io,uo, oie,ie, ie...
- Però què parles? Xiu, apatxe, peus negres? Què és?
- Oi, ie, ie, ie...
- Oh, no permetré que facis el boig amb mi.
Comença a perseguir el germà de Glooscap i quan són a la vora de l’arbre on
s’amagava Glooscap ell s’interposa entre Winpe i el seu germà.
- He vingut a recuperar la meva família – diu.
- No ho aconseguiràs.
- Sí que ho aconseguiré.
Winpe intenta utilitzar els seus poders màgics, però fan figa perquè els ha
perdut durant la persecució. Glooscap no fa cap violència, s’arrenca una
ploma del capell, la passa per l’esquena de Winpe i la pròpia ira del fetiller el
converteix en un núvol fètid que desapareix per sempre més.
Glooscap recupera la seva família i torna al seu poblat, i a partir d’aleshores
continua vetllant per la felicitat dels indis Mic Mac.
La Caputxeta Vermella
Ningú no es recordava com es deia aquella nena. Pepeta, Marteta, Marieta,
Eduvigis? Feia anys, la seva àvia li havia fet una capa amb caputxa vermella i
com que a la nena li agradava tant que no se la treia mai tothom va acabar per
dir-li la Caputxeta Vermella. Fins i tot la seva mare quan la cridava deia:
- Eh, com, com es diu aquesta? Caputxeta Vermella!
La Caputxeta Vermella era una nena molt obedient. Així és que quan la seva
mare, per enèsima vegada, la va cridar i li va dir :
- D’això... Com es diu aquesta? Caputxeta Vermella, vine de seguida!
Ella de seguida hi va anar.
- Mira, filla, la teva àvia, la que et va fer la caputxa vermella, està malaltona.
Així que li hauries de portar alguna cosa per menjar.
- Sí, mare, és clar.
- Mira, t’he preparat uns pastissos. Els he posats dins aquesta cistella. Has
d’anar corrents cap a casa de la teva àvia i quan siguis al bosc no
t’entretinguis i no parlis amb cap desconegut.
- Sí, mare - va dir la Caputxeta.
I tot seguit va començar a travessar el bosc. Al cap de poca estona es va trobar
amb uns llenyataires.
- Eh, Caputxeta!
Ella els va saludar:
- Hola! “No els conec de res”, va pensar, “però si em diuen la Caputxeta
Vermella deu ser que ells em coneixen a mi”.
Al bosc convé portar un vestit una mica discret: colors terrosos, colors verds.
Aquella nena amb aquella caputxeta vermella era com un anunci de cadena
alimentària. I al cap de poca estona un llop se li va atansar.
- Hola, Caputxeta Vermella.
- Ai, i jo el conec a vostè?
- Oi tant que em coneixes, jo bé que et conec a tu, no?
- Ah, sí! és clar, és clar, és que sóc tan distreta, perdoni.
- No, no, no passa res. On vas, Caputxeta Vermella?
- Vaig a casa de la meva àvia que està malaltona. Li porto una mica de
menjar.
- Oh, ets encantadora!
El llop es volia menjar la Caputxeta, evidentment, però eren massa a prop dels
llenyataires.
- I eh, on viu la teva àvia?
- La meva àvia viu un cop passat tot el bosc, al llindar del bosc, a la primera
caseta que s’hi troba.
- Ah, molt bé. Saps què farem? Una juguesca.
- Ai, sí! m’agraden molt les juguesques.
- Mira, jo agafaré aquell camí i tu agafes aquell altre i a veure qui hi arriba
abans, eh?
- Ai, sí, sí, sí!
I així ho van fer. Es van separar tots dos. Quan el llop va ser fora del camp de
visió de la Caputxeta va arrencar a córrer perquè ell volia ser el primer
d’arribar a casa l’àvia. Mentrestant la Caputxeta es va entretenir buscant
herbetes de remei 30 per a la seva àvia: romaní, farigola, marialluïsa. Quan el
llop va ser davant la casa va trucar a la porta. Scoc, scoc, scoc.
- Qui hi ha? –va dir l’àvia.
- Sóc jo, la Caputxeta Vermella - va fer el llop.
- Nena, que també estàs malalta?
- No, no, àvia, és la veu de la creixença.
- Ah, molt bé, pots obrir tu mateixa la porta, no és pas tancat amb clau.
Quan el llop va obrir la porta, l’àvia, que no hi veia gaire bé, no va veure la
Caputxeta sinó una ombra fosca a l’entrada.
- Nena, que ja no t’agrada la capa que et vaig fer? No la portes pas.
- Ha,ha,ha -va fer el llop -no sóc pas la Caputxeta! Sóc el llop. Uaaah!
D’ un salt va caure sobre l’àvia i se la va empassar sense mastegar gens.
A tot això la Caputxeta ja arribava a casa de l’àvia amb la cistella carregada
d’herbetes de remei. Truca a la porta, toc, toc, toc, toc, toc.
El llop s’havia disfressat de la seva àvia, s’havia posat la gorreta i la camisola
i s’havia ficat al llit.
- Sí? Qui hi ha?
- Sóc jo, àvia.
- Ah. Obre la porta, estimada, no he posat el pany 31, no.
La Caputxeta obre la porta, nyic, i mira amb sorpresa la seva àvia. No s’hi
assemblava gaire, però potser la malaltia tenia aquesta reacció.
- Hola, àvia.
- Hola, filla. Acosta’t una mica que no et veig gaire bé.
La Caputxeta s’hi acosta.
- Ui, àvia! quins braços més forts que tens!
- Sí, és per abraçar-te millor.
- Ah, ai, àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Sí, és per veure’t millor.
- Ah, molt bé, àvia. Àvia, quines orelles més grans que tens!
- És per escoltar-te millor.
- Ah, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per menjar-te millor! Uaaah!
De nou un salt, però la Caputxeta era molt més àgil que la seva àvia i va
començar a córrer per tota la casa cridant.
- Ah! Ah! Auxili! Auxili!
Els llenyataires, que no eren gaire lluny d’allà, hi van arribar ràpidament.
- Ah! Hi ha el llop! Hi ha el llop!
D’un cop de destral li van tallar el cap. Flap! Pop, pop, pop, pop, pop, pop,
pop.
Buaah! La Caputxeta, amb un atac de nervis:
- Buah, segur que s’ha menjat la meva àvia. Anava disfressat d’ella!
Van agafar el llop, li van obrir la panxa, fluup! I una mica marejada,
trasbalsada, però encara viva, en va sortir l’àvia.
- Ai, quin trasbals!
A partir d’aleshores la Caputxeta va canviar de capa. En portava una de color
camuflatge.
Polzeta
Aquesta història és tan extraordinària que jo posaria en dubte que fos certa si
no fos que les roselles creixen als camps de blat cada estiu. Una nena va
néixer misteriosament d’una flor. No era més alta que el dit gros d’una mà i
per això li deien Polzeta.
Un dia un gripau que passava per allà la va veure i va pensar “croac, serà
perfecte per ser la dona del meu fill el gripauet, bec, bec, beec”.
La va segrestar i se la va endur a l’estany. Perquè no s’escapés la va dipositar
sobre una flor de nenúfar. Els peixos que havien sentit el gripau van anar cap
a la flor per conèixer la núvia. La van veure tan bonica que van pensar que
era una pena que una preciositat com aquella es casés amb un gripau tan
lleig. De manera que van arrossegar l’arrel de nenúfar i van deixar lliure la
Polzeta. El nenúfar va surar per tot l’estany i després es va endinsar en un
rierol. Quan era a punt de caure per un salt d’aigua un borinot que volia libar
la flor s’hi va dipositar a sobre i a les potetes li va quedar enganxada la
Polzeta. Zzzz! Quan va alçar el vol la Polzeta penjava de les potes del borinot.
Zzzzzzz, Quan va veure aquella nena entre les seves potes va exclamar:
- Ah, zzzz, com ataca la contaminació! Mira, mira, aquesta, aquesta abella no
té ales ni té antenes. És tan lletja com un ésser humà! Zzz, així és que la
deixaré caure.
Tum! I la Polzeta va caure sobre una margarida. Plop! Pop, pop, pop,
pop...D’allà es va despenjar i Polzeta va decidir que ja era hora que conegués
el món. Quan portava unes quantes hores de viatge es va aturar al cau d’un
ratolí. Va trucar a la porta, toc, toc, toc, toc, i va aparèixer el ratolí:
- Sí? Qui hi ha?
- Sóc jo, la Polzeta. Que em podríeu donar un gra d’ordi? És que tinc molta
fam.
- Oi, tant, passa. A canvi m’hauràs de contar molts contes durant tot l’hivern
- va dir el ratolí.
I així ho va fer. I es van passar tots els vespres de l’hivern escoltant els contes
que s’inventava la Polzeta.
Un vespre que estaven prenent un te d’ordi tota la casa es va posar a tremolar.
Mmm, pggggg, gle, gle,gle...
- Què és això? Un terratrèmol?
Pgum, pgum...No era res d’això. De sobte un esvoranc i per l’esvoranc apareix
el cap d’un talp.
- Oh, vaja, ho, ho, ho, crec que l’he vessada. Ha, ha, estava ampliant casa
meva i sense voler m’he ficat a casa vostra, ho, ho, ho.
- No passa res – va dir el ratolí molt dignament – Voleu prendre el te amb
nosaltres?
- Oh, amb molt de gust.
I tots tres van seure educadament a prendre el te. El talp no s’hi veia gaire,
però va endevinar que aquella nena era prou bonica. Al cap d’una estona els
va fer una invitació.
- Sabeu què? Us convido a conèixer casa meva.
Per l’esvoranc es van colar a un seguit de mines i forats i passadissos que era
la casa d’aquell talp. Era el talp més ric de tota la contrada. Anaven passejant
i el ratolí pensava que seria bo associar-se amb aquell talp i compartir-hi
aquella casa tan àmplia. El talp, en un moment determinat de la visita, els va
advertir:
- No patiu, eh? Però per aquí a la vora hi ha un ocell mort. No us farà res
perquè és mort, he, he, he...
La Polzeta es va atansar a una oreneta malferida, inconscient, en un racó de
la mina. Ella es va adonar que era viva, però no va dir res. I mentre el talp i el
ratolí continuaven la seva visita va cobrir l’oreneta amb fems i la va tornar a
la vida. L’oreneta piu, piu, piu, molt agraïda li va dir què volia que fes per
ella.
- Oh, res - va dir la Polzeta - Aquí sóc prou feliç. El ratolí és molt bo amb mi.
Així és que l’oreneta va desaparèixer. Van tornar el talp i el ratolí; havien
concertat un negoci. De fet, era una relació que proposaven a la Polzeta, una
relació que jo diria contranatura.
- Polzeta – va dir el ratolí – el talp ha demanat la teva mà.
- La meva mà?
- Sí, estaré molt content que siguis la meva esposa.
- Però quina mania de casar-se amb mi! Jo no em puc casar amb un talp.
- Tu faràs el que jo et digui! – va dir el ratolí.
I la van condemnar a fer-se el vestit de núvia. Quatre aranyes l’ajudaven.
El darrer dia de soltera que li quedava a la Polzeta va demanar sortir per
darrera vegada a prendre l’aire i a veure la llum del dia. Sabia que a partir
d’aleshores sempre més restaria sota terra.
I quan era allà al mig del prat, va sentir la veu de la seva amiga l’oreneta. Fi,
fi, fi, fi.
- Hola, Polzeta, com estàs?
- Estic molt trista perquè el talp es vol casar amb mi.
- El talp es vol casar amb tu? Això és una ignomínia!
Va agafar amb les seves potetes la Polzeta i se la va endur pels aires lluny
d’allà. Va considerar que el seu niu no era el lloc apropiat perquè hi visqués la
Polzeta, de manera que la va deixar en un camp de blat. En aquell camp hi
havia una sola flor. Una flor vermella. La Polzeta mai havia vist una flor com
aquella. La va acaronar i de la flor en va sortir un ésser d’aparença humana
amb ales i gairebé transparent.
- Uh! –va fer la Polzeta.
- Oh! –va fer aquell homenet.
- Qui ets tu?
- I tu qui ets?
- Sóc la Polzeta.
- Jo sóc el Geni de l’Aire.
- Ah, ets molt ben plantat.
- I tu, ets molt bonica.
- Ah.
Es van caure en gràcia, es van enamorar i es van casar. I a partir d’aleshores
la Polzeta i el Geni de l’Aire reparteixen el pol·len de les roselles
per tots els camps de blat.
Les tres virtuts del criat -
Aquell home havia estat el personatge més influent de la cort d’un gran visir.
Com que era honest i intel·ligent va aconseguir que el seu reialme fos l’enveja
de tots els reialmes propers. Sempre que podia concertava la pau, afavoria el
comerç, i fins i tot la gent més pobra d’aquell reialme vivien amb una certa
dignitat. Com que era honest i intel·ligent estava exposat a les enveges dels
altres funcionaris, i un dia una intriga política el va deixar sense feina.
L’home, ferit en el seu orgull, al principi va oferir els seus serveis als reis, del
voltant, explicant el seu historial d’aquesta manera:
- Senyor, jo he fet tal cosa i he fet tal altra, he fet possible això, he fet possible
allò.
Però pel que sembla aquestes qualitats no impressionaven els reis que sempre
li deien:
- Oh, sí, però jo tinc els meus ministres que fan exactament el que vós dieu, per
què hauria de canviar-los per un altre?
- Senyor, jo sóc honest i intel·ligent.
- Bé, els meus ministres també ho són o almenys diuen que ho són. Hi, hi...
Aquesta era més o menys la resposta que anava rebent seguit 32.
Un dia, ja perdut l’orgull i gairebé a la misèria, es va presentar en un altre
reialme. El rei li va fer exactament la mateixa pregunta que els altres:
- Bé, de què em podeu servir vós?
El pobre exministre va estar dubtant una estona si començar de nou amb tot
aquell historial que, de fet, era honorable per ell. Així que va pensar vendre’s
d’una altra manera:
- Senyor, jo sé fer algunes coses: sé trobar la qualitat de la beguda, escollir els
convidats adequats per a una festa i fer foc sense fer fum.
El rei va quedar molt intrigat per aquestes qualitats. Ha, ha, el divertien, de
manera que li va donar feina.
Al principi el va tenir com a criat, i un dia, per diversió, li va oferir una beguda
perquè n’analitzés les seves qualitats. L’home va prendre la copa i va beure tot
seguit. Mm.
- Bé, quin és el vostre veredicte? -va dir el rei.
- Senyor, aquesta beguda ha estat bona, és bona i serà bona.
- I doncs, què voleu dir amb aquestes paraules?
- Sí, senyor. Aquesta beguda que m’ha ofert té vinagre, vi i suc de raïm. El
vinagre ha estat vi, el vi és un bon vi i el suc de raïm serà un bon vi.
- Ah! - va fer el rei molt impressionat.
Uns mesos més tard li va fer un altre encàrrec.
- A veure, d’aquí a una setmana és el meu aniversari. Hi, hi, vull que escullis
els convidats més adequats per a la meva festa sorpresa. Hi, hi...
I així ho va fer. Un setmana més tard el rei es passejava distretament per tot el
palau i quan va entrar al menjador va trobar, asseguts a taula, tots els seus
enemics.
- Ah! - va bramar i va exigir la presència d’aquell criat ara mateix!
- Uh, uh, has desfet la meva festa sorpresa! Jo volia els meus amics més amics i
tu hi has convidat els meus enemics. Ets un criat horrible.
- No, senyor, si ho penseu bé, veureu que els més adequats eren els vostres
enemics. Al capdavall, convidant-los els podeu convertir en els vostres amics.
- Ah! - va fer el rei molt impressionat.
Uns dies més tard li va fer el tercer encàrrec. De fet, el va sotmetre a una
prova.
- A veure, tu has dit que eres capaç de fer foc sense fer fum. Ho vull veure ara
mateix.
El criat va portar llenya que havia posat a assecar durant mesos i va encendre
el foc. Gens de fum.
- Saps què et dic? Que en comptes de criat seràs el meu primer ministre. Ho,
ho, ho...
I així és com aquell home va recuperar la seva categoria, amb unes qualitats
presumptament tan poc polítiques.
Si fas el bé et faran el mal -
Un pagès que llaurava el seu tros un matí va sentir crits d’auxili:
- Auxili! Auxili! Traieu-me d’aquí!
Va mirar al seu voltant fins que va descobrir una serp atrapada sota una roca.
- Sss, per favor, sss, senyor, tregui’m d’aquí sota, m’està aixafant aquesta roca,
tregui’m de seguida!
- Molt bé, molt bé –va dir el pagès.
Va treure la roca i la serp va sortir una mica atrotinada.
- Ai, ai, tinc les costelles fetes pols. Moltes gràcies, jove, és molt amable, i ara no
s’ho prengui malament com a cosa personal, però l’hauria de mossegar.
- Mossegar-me a mi? Per què? Si t’acabo de fer un favor.
- Ah, sí, és clar, però és el que em toca fer, mossegar-lo.
- No, no, però si t’acabo de fer un favor, ara tu m’hauries de fer un favor.
- Ah, no, això no va pas així, això. Hi, hi. Que n’és d’incrèdul. Aquí quan fas el bé
et paguen amb el mal.
- Ah, no, no, no, no, no. On s’és vist això? Vostè ho té equivocat això, senyora
serp. El bé sempre es paga amb el bé.
- Això no és veritat.
- És veritat.
- Que no és veritat, que ho sé jo.
- Doncs jo també ho sé i pregunteu-li-ho a qualsevol.
- Fet, preguntem-ho a qualsevol.
Es posen a caminar l’home i la serp i es troben amb un ovella.
- Senyora ovella, senyora ovella.
- Beeee.
- Anem bé, anem bé. Quan et fan el bé, normalment amb què pagues?
- Beee, amb el mal.
- Amb el bé o amb el mal?
- Amb el mal, bee. Les ovelles, per exemple, nosaltres donem llana, donem llet, i
quan ens fem velles, què ens fan? Ens maten, és a dir, fem el bé i ens paguen amb
el mal.
- Ho veus,sss? Ho veus? Hi, hi, prepara’t, que et vaig a mossegar 33.
- No, no, no, espera’t un moment, espera’t un moment! L’ovella és mig idiota.
Anem a trobar algú altre.
Continuen caminant pel camp i es troben amb una gallina.
- Coc, coc, coc, coc, coc.
- Gallina, gallina, gallina, gallina, tu quan fas el bé normalment et paguen amb el
bé? És o no?
- No, no, no, no, de cap de les maneres. Em passo la vida ponent ous i quan em
faig vella, què passa amb mi? Em posen a la cassola i fan brou, coc, és a dir, jo
faig el bé i em paguen amb el mal, coc.
- Ho veus? –diu la serp –ho veus? Prepara’t perquè et mossegui.
- No, no, esperi’s, senyora serp, esperi’s, esperi’s. Hem de trobar alguna altra
opinió més contrastada. Al capdavall l’ovella i la gallina són treballadors a
compte meva i ja se sap els treballadors sempre parlen malament dels seus amos.
Mira, anem a preguntar als ocellets del bosc. Ocellets del bosc, ocellets del bosc!
- Piu, piu, piu, què vols, què vols, què vols?
- Quan feu el bé, oi que us paguen amb el bé?
- No, piu, piu, piu, de cap de les maneres, de cap de les maneres. Mai, mai, mai,
mai, mira, nosaltres ens passem tot el dia cantant i fent música al bosc i què
passa amb nosaltres? O ens tallen els arbres o acabem fets pinxos morunos 34, és
a dir, nosaltres fem el bé i ens paguen amb el mal.
- Ssss, ho veus? Ja és hora que et mossegui.
- No, no, no, per favor, senyora serp, esperi’s, una última opinió, una darrera
opinió, si la darrera opinió és a favor seu em deixaré mossegar. Li ho juro.
I vet aquí que veuen una guineu. L’home aprofitant que és més ràpid que la serp
corre darrere la guineu i diu:
- Senyora guineu, senyora guineu, faci’m un favor. A la pregunta que jo li faci
vostè ha de respondre: el bé sempre es paga amb el bé. Si vostè respon això jo li
donaré dues gallines, les més grosses que tinc al meu galliner.
- Molt bé –va dir la guineu.
I arriba la serp.
- Ssss, ah, estic cansada, eh, ja n’hi ha prou de caminar. Com es nota que tu
portes sabates i vas més de pressa. Hola senyora guineu, bon dia, eh, fa bon dia,
escolti’m una cosa: quan vostè fa el bé com li ho paguen?
- Amb el bé –diu la guineu - sempre es paga amb el bé.
- Què?
- Sí, és cert. És així.
- Mmmm –fa la serp –molt bé, te’n pots anar.
I l’home se’n va corrents. Es queden sols la serp i la guineu i la guineu li pregunta
a la serp:
- Serp, per què m’heu fet aquesta pregunta tan tonta35?
- Per què? Perquè jo havia quedat atrapada sota una roca, saps?, i li he demanat
a l’home que m’ajudés a deslliurar-me i quan ho ha fet li he dit que l’havia de
mossegar.
- Ah sí?
- Sí, perquè el bé, segons jo tinc entès, sempre es paga amb el mal.
- Ah, però tu quedes sovint atrapada sota les roques?
- Ah, és que sóc tan tonta . Sí, perquè passo per sota una roca i no me n’adono i
amb un copet faig caure una pedreta petita i la roca se’m cau a sobre. Em passa
molt sovint. És molt corrent, és molt corrent, sí, em passa molt sovint.
- Em podries fer una demostració?
- Sí, sí, sí, sí, sense cap mena de dubte. Mira,veus aquella pedra que hi ha allà
grossa? Doncs ja veuràs, hi passaré per sota i ja veuràs què passa.
La serp, sss, passa per sota de la pedra, amb un copet fa rodolar una pedreta
petita i la pedra grossa li cau a sobre.
- Ai, ho veus que m’està aixafant? Veus com em passa sovint? Per favor, treu-me
aquesta pedra que m’està aixafant!
- Ho sento, perquè si et deslliurés el que faries seria mossegar-me tal com has dit
abans, és a dir, no penso pas fer-te el bé i que em paguis amb el mal.
- Ai, ah, sssss, sssseeee, sssssssssssssooo!
La guineu a la nit se’n va a buscar l’home per recuperar aquelles gallines que li
havien promès. Truca a la porta, uic,uic,uic, uic, uic, i de dins se sent la veu de
l’home que diu:
- Qui hi ha?
- Sóc jo, la guineu. Vinc a buscar les gallines que m’havies promès.
- Ah, sí, la promesa de les gallines.
S’obre la porta i surten dos gossos enormes, uau, uau, uau, uau, uau, que es
posen a perseguir la guineu, uau, uau, uau, guiats per l’amo.
- Acabeu amb aquesta guineu! Acabeu amb aquesta guineu! Que em volia robar
les gallines!
I la guineu, ai, perseguida, ai, va pensant que tenia raó aquella serp, quan fas el
bé et paguen amb el mal, ai, ai.
Així s’acaba aquest conte sense cap mena de moral.
| 