Escrits i articles de la comunitat

Reflexions per un canvi de paradigma a l’educació del nostre país

Eduardo Galeano, en el seu llibre Patas arriba comenta sobre Alícia al país de les meravelles el següentSi Alícia renasqués en els nostres dies, no necessitaria travessar cap mirall: en tindria prou amb treure el cap per la finestra. A la fi del mil·lenni, el món al revés està a la vista”. 

Si analitzem profundament l’estructura de l’educació actual, ens adonem que també tenim un sistema que no dona sortida a la realitat del moment i que ha estat dissenyat per un passat que ja no existeix.  Xavier Aragay comenta en el seu llibre Reimaginar la educación que cal partir de zero. Hem de reinventar l’educació pel segle XXI i això  s’ha de fer a partir de la reflexió profunda dels canvis que s’han de produir. 

Si en dates de preinscripció ens fixem en els titulars publicitaris que els centres fan, veurem que tots diuen el mateix, que és allò que la gent vol escoltar, tots treballen per projectes, tots posen els infants i joves en el centre de l’aprenentatge, tots preparen els nois i noies pel segle XXI... On hi ha el problema? Ja ho tenim arreglat, oi? El cas és que les paraules han deixat de tenir sentit real per passar a ser simplement anuncis per captar clients i tothom ho interpreta i justifica a la seva manera i en el fons tot segueix igual. 

En aquesta línia podríem dir que les escoles s’han convertit en centres màrqueting i s’han oblidat del seu paper fonamental, que són els aprenents. 

No obstant, canviar té a veure amb diversos factors que no sempre podem controlar. Fredy Kofma determina quatre estadis de l’educació en funció del context social, cultural i econòmic de l’alumnat. Quan un analitza els quatre estadis, coincideix que l’ideal és el quart estadi, però quan observes en quin  creus que es troba el sistema actualment, t’adones que la majoria de centres es troben en el primer estadi. Què passa?

Dos possibles factors poden obstaculitzar el procés de canvi. El primer és aquell en qui  recau la responsabilitat del canvi, el docent, un docent que no es planteja cap mena de transformació i que reprodueix els mateixos processos pels quals ell va aprendre. El segon factor té a veure amb el context. Possiblement és difícil passar d’un estadi a l’altre per factors diversos aliens a la voluntat del docent. 

No obstant, si bé es cert que el primer factor és una qüestió de temps, el segon factor té molt de recorregut si acceptem les diferents realitats, cosa que voldrà dir que adaptem l’educació als nostres infants i joves, i això en si mateix forma part del canvi malgrat no aconseguim l’ideal. Oblidar-se del què per posar l’èmfasi en el qui és l’objectiu que pot donar sentit de nou a mantenir els centres oberts.    

És cert que falten recursos i que les plantilles són massa ajustades i que atendre tots els aprenents és fa més difícil, però això no s’arregla amb reduccions de ràtio sinó amb més docents a l’aula i amb una participació activa dels aprenents partint dels seus interessos i d’interaccions entre ells i les seves realitats.   

No obstant, per damunt de tot això cal preguntar ben fort quina escola volem pels nostres aprenents i pel mon que els ha tocat viure. No oblidem que a Europa, a grans trets, tenim dues mirades força antagòniques sobre l’educació: l’escola productiva,  que tria i classifica en funció d’uns resultats i on l’objectiu és fer una selecció, i l’escola comprensiva inclusiva, que pretén millorar la vida i la formació de tots. El nostre ADN és d’escola productiva, vam créixer amb ella i la majoria de les lleis del nostre país han anat en aquesta línia, malgrat molts intents fracassats de canvi (potser no teníem el personal necessari per fer-ho, no es va saber explicar prou bé o es van esmerçar pocs esforços per aconseguir-ho).

Quan Jacques Delors  va enumerar per primera vegada les competències necessàries pel segle XXI, ho feia des d’una perspectiva econòmica, que no es pot obviar evidentment, però competències que fàcilment són transportables a un model d’escola comprensiva on l’equitat i l’excel·lència tenen cabuda per igual. No obstant encara falta molt camí, en la majoria dels casos no s’acaba d’entendre què vol dir treballar per competències i aprofitar la inclusió com un model de millora. I aquí ens trobem el problema, seguim repetint els processos pels quals nosaltres vam aprendre i repetim  models més propers a l’escola de la dictadura que a l’escola del segle XXI.

Espanya està considerada com el país de la OCDE que més fiscalitza els seus aprenents amb la creença que d’aquesta manera aprenen més i posen més esforç, però els resultats no ho demostren. Encara hi ha massa centres que treballen de manera homogènia, on els exàmens són l’objectiu de la competència i les classes magistrals ocupen l’espai que haurien de disposar els aprenents per aprendre i on les repeticions es veuen com un càstig per no haver estudiat i que l’ajudarà a prendre consciència del que ha de fer. 

On tenim l’escola que fa reflexionar, que potencia les capacitats de cada nen o nena, que planteja entorns de descoberta, que dona sentit al que s’aprèn, que es treballa en equip, que es fomenta l’autonomia i la presa de decisions, on s’accepta la crítica constructiva, on l’error és vist com una oportunitat, que està oberta a l’entorn, que treballa de manera globalitzada?   

John Dewey deia que l ‘escola no ha de preparar per la vida, l’escola és la vida. Sempre hem escoltat “si no fem això quan vagin  ...” poques vegades hem fet el que toca en cada moment. Currículums, lleis o projectes de centre han marcat sempre allò que passava a les aules amb un objectiu: aprovar la selectivitat. No és que les lleis o els projectes no hagin d’existir, al contrari, el que passa és que han estat creats per donar sortida a objectius externs polítics o econòmics i no als interessos dels aprenents. Seguim treballant els mateixos temes de sempre, possiblement ara disfressats de projectes, però temes en definitiva que estan molt allunyats dels interessos dels aprenents. Lev Vigotsky ens parla de la zona de desenvolupament propera i no sé si ens sembla massa proper a nens i nenes de primària treballar per exemple els romans (a no ser que es parteixi d’alguna proposta de l’entorn i que et faci remuntar al passat, però no crec que a tots els pobles de Catalunya això sigui possible).


L’educació no pot seguir ensenyant coses que només es fan als centres i mai més les tornes a veure. Tenim massa coses per aprendre que necessitem l’espai/temps per fer-les i no podem perdre el temps amb allò que a la llarga te n’oblides i no genera ni coneixement ni estratègies d’aprenentatge. Cal generar coneixement, entès com allò que perdura en el pas del temps i prepara a les persones per aprendre davant de qualsevol repte que es plategi.
Qui dels molts lectors d’aquest article aprovaria els exàmens que molts centres posen als seus alumnes de secundària o batxillerat en aquests moments? Pocs, oi? Quina pèrdua de temps! 

Davant d’aquest panorama cal actuar 

Detectats els mals, potser toca definir què hem de fer i com ho podem fer. Si bé és cert, com diu Neus Santmartí, que l’educació no és com la medicina, on els canvis es provoquen en un espai de temps molt curt. En educació es produeixen, malauradament,  a molt llarg termini, hipotecant al seu pas massa generacions.     

Els principis  

Frank Kafka deia, “La persona més lenta, que no perd de vista la finalitat del que fa, va sempre més ràpida que la que avança sense perseguir un punt fix”. Moltes i molt bones són algunes de les experiències que es fan en molts centres, però en la seva majoria són fruit d’iniciatives personals que desapareixen amb les persones que les executen. Tot el que passa en un centre ha de tenir sentit, ser coherent i dependre dels principis que volem desenvolupar i que donen sentit al que fem. L’aprenentatge ha d’estar al servei de les persones que aprenen (declaració de la UNESCO), per això els infants i joves són la nostra finalitat que no hem de perdre mai de vista.Però analitzem  profundament què suposa aquest principi i quins aspectes hem de tenir presents.En primer lloc, acceptar la inclusió com un valor positiu per la millora de l’aprenentatge, treballar sempre de manera heterogènia, no segregar els aprenents per cap motiu, acompanyar-los de manera individual per superar les seves dificultats i que interactuïn entre iguals.En segon lloc, acceptar l’error com un valor d’autosuperació i de detecció per la millora, qui no s’equivoca no aprofita les seves possibilitats, deia Woody Allen. Si penalitzem l’error, els aprenents ja no participen de l’aprenentatge.En tercer lloc, trencar amb el concepte d’avaluació fiscalitzadora, avaluar no és qualificar, l’avaluació pretén donar eines i estratègies per avançar i autocorregir el propi coneixement.En quart lloc, donar sentit a l’aprenentatge tot partint dels interessos dels aprenents, de manera globalitzada, sense disciplines descontextualitzades i dins d’un context que puguin treballar allò que decideixen però que tingui un paraigua en comú per poder contraposar les idees que van sorgint tot creant connexions horitzontals. En cinquè lloc, desenvolupar competències per a la vida, que allò que es fa als centres tingui un reflex a la vida real, ja sigui des de l’àmbit del coneixement, com l’àmbit de les relacions o l’àmbit dels sentiments i les emocions.En sisè lloc, tenir clar que l’aprenentatge és de naturalesa social, que treballant en equip s’aprèn més i millor i que es posa més esforç quan allò que anem a treballar ens emociona.En setè lloc, cal tenir present les diferències individuals que tenim a l’aula i els aprenentatges que els aprenents fan més enllà de l’escola. En vuitè lloc, tenir present que tot aprenentatge ha de partir de la necessitat de trobar respostes i que per aquest motiu, mai les hem de donar quan no hi hagi preguntes.En novè lloc, tenir present que l’escola no és la única font d’informació i que els docents no som les úniques persones que fomentem el coneixement. En la formació dels nostres infants i joves hi participen molts altres agents que han de formar part del seu creixement, pares, entorns, companys, experts, administracions... i que tots tenen cabuda dins del centre.En desè lloc, parar de donar les culpes als aprenents davant del poc esforç que posen per aprendre. L’aprenentatge no pot seguir estant basat en les rutines, la mecànica, la monotonia, en els deures o en la superació dels exàmens, l’esforç s’esdevé quan hi ha motivació i les classes deixen de ser avorrides.     

Les transformacions 

Diverses són les transformacions que el model d’escola comprensiva que hem comentat abans requereix, transformacions basades en una nova concepció de l’aprenentatge basat en els aprenents. 

Ens hem d’imaginar que estem construint una cosa nova, que mai s’ha fet, què faríem? Segurament investigaríem qui ha parlat sobre el tema, miraríem si hi ha experiències reeixides, ho provaríem, ens equivocaríem i rectificaríem, aquest és el camí, només hem de trencar amb la nostra pròpia experiència viscuda, les zones de confort i perdre la por. 

Calen espais de reflexió sobre el canvi de millora que volem produir. Reflexionar amb  arguments i evidències (les opinions són vàlides però només són opinions), replantejar l’escola en base al que ens diuen els grans pedagogs i els darrers estudis sobre la neurociència de com aprenen les persones, viatjar per veure bones pràctiques i sobretot ser valents i fer-ho.  

La primera transformació és la que recau en els seus actors principals, el rol del docent i el rol dels aprenents. Necessitem un docent que generi entorns d’aprenentatge i plantegi bones preguntes i un rol dels aprenents que investiguin i cerquin les respostes interactuant entre ells fins i tot quan se’ls demana treballar sols. Un docent  que domini i sàpiga transmetre les tècniques que ajudin a donar estratègies per enfrontar-se davant del coneixement i que estigui al costat acompanyant i detectant els errors per poder-los modificar sense penalitzar. Un docent que treballi en equip fora i dins l’aula, amb altres companys i amb els propis aprenents. I necessitem uns aprenents que siguin actius, que opinin, que s’impliquin en el seu aprenentatge, que s’equivoquin, que s’autoavaluïn, que siguin crítics en el que fan  i això depèn en gran mesura de nosaltres. 

Però el docent o els aprenents  no poden fer tot això si l’entorn no ho facilita. Cal que aquests rols dels qui aprenen vagin acompanyat  d’altres transformacions que l’ajudin i facilitin  que es puguin dur a terme amb facilitat, que faci que a les aules passin coses, que hi hagi vida, que sorgeixin preguntes, interès per aprendre i que els aprenents puguin donar resposta a aquests interessos interactuant entre ells, amb el docent, amb la informació, i amb recursos del seu entorn o materials. 

Ens cal doncs disposar de recursos físics variats per la descoberta, entorns físics que permetin les interaccions amb espais grans i espais petits on els aprenents puguin treballar i descobrir sols o en grup, espais tallers per descobrir l’entorn i el món, uns horaris que facilitin que el canvi pedagògic sigui real (més enllà dels horaris típics de tota la vida pensats en les matèries i on cada setmana es repeteix el mateix), horaris pensats per aprendre, on cada dia es fan poques coses però coses que generen coneixement, una visió de l’avaluació com a un mitjà de millora i obrir les portes del centre per tal que hi puguin participar agents externs. 

Francesco Tonnuci veia l’escola com un gran espai ple de tallers pensat pels  interessos dels nens on hi passaven, assessorats per experts  i on aprenien a descobrir les seves capacitats.   

Les bases en què hem de sustentar l’educació del s. XXI 

Les bases orienten en la pràctica els grans blocs de treball, són el primer graó del desenvolupament dels principis i comencen a orientar el camí a seguir. Hem parlat d’avaluació però encara no hem dit res sobre la qualificació competencial.

Com saber si una persona és o no competent. Aquí ens dona pistes en Carlos Monereo quan diu  “Avaluar algú competent és en part comprovar la seva capacitat per REORGANITZAR allò que ha après per transferir-ho a noves situacions i contextos”. Això no té res a veure amb els exàmens tradicionals on es vomitava el que t’havien transmès, aquí l’aprenent pot disposar de tots els materials necessaris per resoldre la pregunta. 

Respecte a com desenvolupar les competències, Jacques Delors ho va deixar clar, cal treballar el saber fer, el saber ser i el saber estar. En cap moment parlava de continguts encara que aquests són les eines que ens ajuden a desenvolupar les competències. No són en si mateix l’objectiu sinó que hi ha altres continguts més enllà dels sabers enciclopèdics.  

El  projecte DeSeCo parla de la importància de l’autonomia de l’aprenent, i tothom coincideix que és imprescindible per a l’aprenentatge. No obstant, en el nostre sistema deixem que siguin autònoms, que puguin triar què fer, quan fer-ho i amb què o qui dur-ho a la pràctica? O per contra tots fan el mateix en el mateix moment, en el mateix espai al mateix temps? Cal replantejar moltes coses sobre el desenvolupament de l’autonomia com un pilar molt important en el procés de creixement dels aprenents. 

Respecte a la diversitat i la inclusió, podríem dir que Howard Gardner ens ha ajudat fent visibles les diferents intel·ligències que hi pot haver a les aules. Tot i que fins i tot ell dubta de si són set o més les possibles intel·ligències que els humans podem desenvolupar, el cert és que gràcies a ell s’ha trencat amb el concepte d’intel·ligència única basada en el quocient d’intel·ligència famós. Ara sabem que els aprenents poden arribar a conclusions diverses per diversos camins i mitjançant procediments variats i que cal respectar-ho a les aules per no perdre ningú. 

I per últim la teoria social de l’aprenentatge, que ens diu que treballant en equip s’aprèn més i millor i que cal fomentar el treball cooperatiu i educar per aplicar-lo de manera correcta. Aquestes bases són els fonaments en què s’hauria de sustentar tot el marc pedagògic. 

El  marc pedagògic  

Com hem dit es basa en el desenvolupament de  les competències del SABER, saber FER, SER i ESTAR i sota la definició de competència: Capacitat per UTILITZAR el coneixement, les habilitats, els procediments i els valors en SITUACIONS DIVERSES de la vida real. Tenim clar que els continguts han deixat de ser l’objectiu de l’aprenentatge passant a ser els recursos per desenvolupar les competències. Aquest canvi no és banal i no tothom el té clar. Hem estat segles focalitzant el treball en els continguts i ara estem desorientats. 

Crec fermament que la manera més natural per treballar les competències són els projectes de treball, diferenciant tres grans tipus, els projectes per aprendre (emmarcats en els àmbits de les llengües i les matemàtiques), els projectes per fer (interdisciplinars) i els projectes per donar sortida a la curiositat (són els que sempre hem fet i que han d’ocupar menys espai però que no hem d’obviar).   

Però treballar per projectes requereix tenir clar: 

En primer lloc els principis que han de complir, que són l’essència de l’aprenentatge i que van més enllà del que s’aprèn com a contingut. Els infants i joves han de saber per què fan el que fan, que se’ls demana, què es vol assolir, com han de treballar, quin producte/resposta hauran de resoldre i tenir clar que, durant el procés, hi ha d’haver indagació, reflexió, crítica i compromís davant del grup i d’un mateix.   

En segon lloc, disposar d’un marc, que jo anomeno les tipologies per treballar els projectes i que són els grans blocs o el currículum a partir del qual donem coherència al tractament de totes les competències i que es van plantejant al llarg de tota l’escolarització amb temes diversos o bé proposats pels docents o pels aprenents en les que hauran de resoldre i debatre diferents situacions de la vida real, ja siguin de l’àmbit per aprendre (teatre, youtubers, revistes, recitals en veu alta, creació literària, resoldre el moviment de l’espai per part d’un robot, dissenyar l’espai d’una finca, calcular despeses d’una casa, saber aplicar descomptes...) de l’àmbit de l’aplicació (consciència social, consciència mediambiental, emprenedoria, projectes de servei, de creació artística, de salut, nutrició i estat físic o de sostenibilitat) o de l’àmbit dels projectes que sorgeixen de preguntes que es fan els aprenents (qui eren els romans, per què els dofins no poden viure fora l’aigua, per què els planetes són rodons, per què l’aigua de mar és salada...) projectes tots ells que plantegen situacions properes a ells i que fan que l’aprenentatge  tingui sentit.Tipologies que lliguen força amb l’agenda dels objectius de desenvolupament sostenible de l’agenda 2030 de les Nacions Unides.   

El treball per projectes ha de facilitar que l’aprenent, en acabar la seva escolarització obligatòria, hauria de ser competent i capaç de:  

Tenir autonomia per resoldre situacions diverses, haver après les tècniques que l’ajudin a enfrontar-se en reptes diversos, disposar de la capacitat per avaluar la feina feta i ser crítics per millorar-la, saber plantejar bones preguntes, haver après a treballar en equip de manera activa i saber plantejar i exposar de manera pública els resultats d’una investigació.    

 

Per això, el treball per projectes no és igual a totes les etapes evolutives dels aprenents ja que l’objectiu és treballar els aspectes que faran del nen o nena una persona competent i a cada etapa s’han de reforçar aspectes propis en funció de les edats i les capacitats dels aprenents.

M’explico, la majoria de centres diuen que a l’educació infantil treballen de manera cooperativa i que poc a poc, quan passen a cursos superiors això va desapareixent. Pregunto: realment a l’educació infantil, en l’etapa de descoberta del “jo” pot el nen o nena treballar de manera cooperativa? i, quan ho pot fer i aprofitar tot el potencial, per què deixem de fer-ho? Tenim un sistema capgirat, que fa les coses perquè sempre s’han fet així i on no hi ha espai per a la reflexió i em remeto de nou a l’inici d’aquest article, cal obrir els ulls i analitzar el que fem ja que les barbaritats estan a la vista de la finestra. 

Torno a una frase de Dewey que de ben segur haureu sentit moltes vegades en veu del meu amic Eduard Vallory “Si ensenyem avui com ho fèiem ahir, hipotequem el demà dels nostres alumnes”.

Josep Maria Esteve Gibert

Director

Hi ha 114 convidats/des i un membre en línia