IE Jacint Verdaguer

Contextualitzem la opinió d'Inger en el seu context i fem una autoreflexió de la nostra realitat. Tot i que jo no sóc amant de les comparacions, sí que sóc partidari d'aprofitar allò que funciona o les bones idees vinguin d'on vinguin.

Com a mestre, educador, historiador i observador del sistema educatiu, puc estar d'acord amb Inger en alguna de la seves observacions sobre l'educació. Cal no oblidar el context en que fa els seus comentaris i el punt de vista com filòloga i articulista. Inger veu l'educació des de la visió de l'aprenentatge dels instruments. Dóna molta importància a la llengua i s'oblida d'altres àmbits de coneixement que no tenen res a veure amb els instruments. L'educació és una cosa força complexa i que s'ha d'observar des de molts àmbits. Si que és cert que la lectura és essencial, però ho és des del punt de vista d'instrument que ens permet posar en contacte amb la informació a partir de la qual construïm el coneixement. Podríem dir que conèixer molta llengua no és sinònim de competència comunicativa, però pot ajudar força.

Cal ser prudents en les seves paraules i no barrejar conceptes que sense haver llegit els seus llibres espoden treure de context i donar peu a especulacions que ella no faria mai.

Anem a parts i fem una reflexió propera. A Catalunya, així com a Espanya, la majoria dels educadors actuals, d'entre els que m'incloc,  vàrem viure  un període de la nostra història en el que opinar o pensar estava pràcticament prohibit, on tot era només memoritzats, on pensar o ser crític era mal vist, on tot era dirigit i no es podia comentar, on  la imaginació i el desenvolupament intel·lectual de les classes mitges o baixes era un repte inaccessible i on l’accés a la informació i al desenvolupament del coneixement només era permès a uns quants.

No oblidem també, que més del cinquanta per cent de la població juvenil no anava a l’escola i els que tenien aquest privilegi disposaven de recursos que malgrat l'escola aprenien. No perdem la nostra realitat de vista i no pensem que allò era millor que ara!

Res de tot això s’assembla a la realitat que Suecia ha viscut. Aquí mai ha tingut un gran prestigi el nostre sistema educatiu. Recordem que en el nostre país les classes de repàs i les acadèmies d'anglès són una constant que reforcen la idea de que el sistema tradicionalista que tenim no funciona. Els nostres alumnes aprenen malgrat l'escola i això és una pena. hem de retornar, com diu Inger, a posar l'escola en el seu lloc privilegiat d'educació. La pregunta és com?.

Es cau sovint en la idea de pensar que “qualsevol temps passat va ser millor”, no és cert. Malgrat els errors que els educadors, pares o polítics hagin pogut fer, cal no oblidar una altra dita que diu: ”que dels errors s’aprèn més que dels encerts”. La nostra escola és un exemple que amb esforç, dedicació, constància, preparació i un projecte que posi énfasi en la formació intelectual i humana dels nostres alumnes i que els tingui present i els ajuda, és possible millorar.

Inger és crítica al sistema que  ha debilitat l’interès dels seus alumnes per la seva formació. En el nostre cas no hem arribat mai al nivell de la Suècia dels bons temps, nosaltres encara no hem dut cap canvi real, sempre ha estat teòric i basat en unes estructures formatives basades en la transmissió de coneixements més que en educar els nostres alumnes per l'esforç, l'interès i les tècniques d'aprenentatge. No podem doncs, en el nostre cas, donar la culpa als grans pensadors del segle passat, si bé es cert que l'escola activa no va donar els resultats esperats.

Les reformes pedagògiques dutes a terme en el nostre país, encara no s’han dut mai a la pràctica, s'han quedat sempre en teoria. En moltes ocasions les lleis han anat per una banda i els professionals hem seguit fent el de sempre i penso que aquest ha estat el gran problema. Personalment he viscut situacions de professors que encara avui en dia fan fotocòpies pels seus alumnes d’apunts de COU, sense ni tant sols preocupar-se per canviar l’anagrama, com si res hagués canviat. A mi m'agrada més parlar de responsabilitat que de culpables. Els educadors o els pares no són culpables de res, però tenen la responsabilitat de fer-ho bé (ells han escollit ser pares o educadors, no una altra cosa) i  en molts casos defugen d'ella perquè requereix temps, imaginació i vocació, i no tohom hi està preparat.

Hem de ser objectius, lo fàcil és donar la culpa al sistema, als pensadors, als pares o als propis alumnes, però que seria del món sense pensadors, sense gent que hagués volgut canviar les coses, sense inventors, sense lleis. Segurament estaríem en l'època medieval, volem això?. Cal donar temps al temps, tots els canvis són traumàtics, sinó, només hem de mirar el nostre entorn. No oblidem que el sistema el formem les persones i aquestes són els autèntics protaginistes i responsables, són els que tenim el contacte directe amb els alumnes, aquells qui realment podem canviar les petites coses. Si aquests fracassen, fracassem nosaltres, si ells se'n surten també és un èxit nostre.

Només des d'aquest context històric propi es pot entendre el sorgiment de moviments de mestres i professors que vulguessin canviar les coses i millorar-les. Possiblement no ho van acabar de fer prou bé, doncs fins i tot ells havien estat educats en aquest sistema, no tenien experiència i només es basaven en els teòrics de la pedagogia, però no se’ls pot negar una cosa: La seva dedicació, estima, constància i ganes que hi van posar per canviar una situació discriminatòria, poc educativa i basat en la idea que "la lletra amb la sang entra" . Ja m’agradaria a mi, que avui els nostres professionals hi poguessin la mateixa empenta més enllà de la seva professió com la que molts van posar durant el període de la transició. Segurament amb l'experiència aconseguiríem grans fites.

No caiguem en la trampa de pensar que, com que sóc un especialista i he fet carrera, tots els nostres alumnes ens han d’escoltar i fer cas per aquest motiu i que la meva única obligació és només transmetre la informació que se. Sigui el sistema que sigui, els alumnes ens els hem de fer nostres, els hem de motivar per la lectura, per l'esforç, per l'aprenentatge i la sociabilització. Evidentment que hi ha d’haver exigència, sense ella no es fa res a la vida, però també cal ser autoexigent en un mateix i posar dedicació més enllà de la professió. Això es diu EDUCAR i funciona!.

Evidentment que els nostres alumnes han d’entendre el món, com diu Inger, el problema radica en com l’educador ho aconsegueix, perquè això no es fa sol. Que jo sàpiga el nostre sistema educatiu encara no té cap tipus de control sobre el que fa el professor dins la classe i com a conseqüència, el que fa allà dins deu ser responsabilitat seva. Ja m'agradaria que el que un fa dins l'aula fos resonsabilitat de tots. Com és, doncs, que les coses no funcionen? És que la culpa la té el sistema? És ell qui dóna classes?. Aquest és el motiu que en el nostre centre es treballi per cicles i per projectes de treball, ja que només des del treball en equip podrem canviar les coses. Ja no serveix allò de "cada maestrillo con su librillo" aixì ens ha anat!

Intentem entendre bé les paraules Inger Enkvist i no les utilitzem per justificar situacions que depenen més de la formació inicial dels nostres educadors i famílies que no pas d’un sistema que, en el nostre país, està encara en vies de trobar l’equilibri. Siguem justos, som les persones les que podem canviar les coses, només el nostre esforç ho farà possible. Allò que exigim als nostres alumnes o fills, nosaltres també ho hem de fer.

Coincideixo plenament, i suposo que com jo molts de nosaltres, en que la lectura és essencial en el procés d’aprenentatge. Fem-ho! Algú ha dit mai el contrari? És que el sistema prohibeix l’entrenament de la lectura i l’escriptura? Té la culpa alguna llei el que això no es faci?. Però en la societat del coneixement sorgeixen altres formes de lectura que hem de tenir present. Possiblement els nostres alumnes no llegeixen masses novel.les, no obstant estan conectats a la xarxa de manera permanent. Fa massa poc que la humanitat ha universalitzat la lectura, no podem demanar en tant poc temps que aquesta arribi a tothom. Ningú no llegeix per motivació innata, les persones necessitem entrenament, constància i motivació per part de la família i els educadors. Res no s’aconsegueix per si sol i tot requereix d’una gran constància i paciència. No val allò de dir “és que aquests alumnes.....” sinó:  “que puc fer jo per millorar els meus alumnes” i pensar sempre que són els millors ja que són els únics que tinc.

Precisament el projecte del nostre centre potencia tres grans valors que formen part de les grans propostes que precisament Inger fa en el seu llibre “Repensar la educación”: l’atenció, l’esforç i el coneixement. L’atenció per escoltar, aprendre i opinar, l’esforç per adquirir autonomia i responsabilitat i saber resoldre sol les situacions plantejades (no autonomia per fer el que un vulgui) i el treball en equip per compartir el coneixement i millorar-lo. Ara bé, això no es fa sol, necessitem crear bons entorns d’aprenentatge, dedicació més enllà de les aules, evitar pensar en que els culpables sempre són els altres i jo sóc perfecte i treballar més en equip. I tot això no és gens fàcil, podem coincidir en els objectius (que de ben segur serien comuns) , però no en la praxis. Nosaltres anem per bon camí, però no és de roses. Ningú ens va dir que això de l'educació fos fàcil.

En el llibre “La educación en peligro” Inger fa referència també a les famílies. També coincidirem que elles tenen un paper no només molt important sinó també primordial en l’educació dels nostres joves. Però elles, a l’igual que nosaltres, també es troben en dificultats i el que no podem fer és tirar-nos les culpes els uns als altres. Inger diu: “En Suecia ha funcionado un discurso que presentava la família como un obstáculo para el desarrollo del individuo” és CERT, però el pitjor és que aquest discurs està encara present en les nostres escoles i instituts. Tenim por de la participació de les famílies en la formació dels nostres joves, a les seves propostes, a escoltar-los i em pregunto per què?, potser perquè podem mostrar les nostres debilitats com a pares o educadors? potser per què és una tasca que exigeix més dedicació? o simplement per por a no saber-ho fer?. En tot cas el que si és segur és quetreballar de la ma millora l'interès dels nens i nenes per l'escola i en definitiva per la seva educació.

Hem de poder canalitzar des de l’escola la participació dels pares, la seva implicació i responsabilitat, això vol dir que els educadors hem de deixar l’espai perquè això sigui una realitat, Hi estem disposats? Volem treballar conjuntament amb les famílies? o simplement ens creiem que tenim la raó i que ens han de fer cas?. Res és fàcil, però res és impossible. Cal compromís per part de totes les parts, implicació, dedicació, exigència, autoritat (que no autoritarisme com alguns confonen), respecte a les decisions, preparació com a pares i com educadors i sobretot molta paciència. Mai en el nostre país, mai, havíem tingut escolaritzats a tots els alumnes fins els setze anys. No és això un guany social, encara que hagi estat,  espero que manera  cojuntural, en perjudici de l’excel·lència d'uns pocs? No és aquest un primer pas?. Ara només ens cal treballar. La nostra professió, com la d’altres que estan al servei públic, no només pot estar orientada als nostres interessos individuals, sinó que es deuen en part a la responsabilitat de la comunitat i en ella tots som necessaris i hem de treballar de la ma.

Només cal creure-hi i tot es fa possible.